Vies de primera i vies de segona – Joan Vilanova

V

L’esfinx és un ésser que trobem tant en la mitologia grega com egípcia i que ha estat molt mal entès. Se li atribueix generalment el paper de guardià o guardiana de les portes però poques coses més se’n saben. La trobem a les portes de la gran piràmide, però també són les guardianes de la primera porta que es troba el jove Atreyu a La Història Interminable, el llibre de Michael Ende i que ha de superar la seva prova per poder arribar al seu objectiu que és donar un nom nou a l’emperadriu infantil. En la versió més estesa, però potser menys divulgada del mite, aquestes dues esfinxs són dues germanes (amb cara de dona, cos de lleó i ales d’ocell) que representen la dualitat innegable i ineludible de la vida. La seva funció és enfrontar a qualsevol creador de realitat a allò que pretén generar, per establir-ne la noblesa. Si un és noble i no té por, podrà passar, sinó, caurà amb tota la seva creació. L’enigma de l’esfinx, quan s’estudia esotèricament, es presenta com una “trampa”, un perill enmig del nostre viatge. Una prova que  haurem de superar si volem arribar a bon port. I ve envoltat d’una aureola de casualitats, sobretot en els noms per poder ser identificada fàcilment per aquell que en coneix els secrets. Per què en el nom? Perquè el nom -“el verb”- és l’efecte primer de la creació (el nom de l’emperadriu infantil). Anomenar una cosa és donar-li poder, és crear-la. I de fet, el primer acte de creació que fem tots en aquesta vida és mitjançant la paraula, “el verb creador”. Cada cop que volem crear una realitat nova, l’esfinx apareix i ens posa a prova la noblesa. I com ho fa? Enfrontant-nos a la polaritat oposada de la nostra creació. Si és noble, serà vàlida des dels dos punts de vista, si no ho és, fallarem en enfrontar-nos a la polaritat de la nostra creació, ens retirarem i aquesta no arribarà a tenir nom i no es generarà. Ara voldria fer esment a la “casualitat” amb què el govern d’aquest país i la seva gent, tots generadors d’una nova realitat, ens estem enfrontant aquests dies: Enmig d’un extens moviment per donar a conèixer al món sencer la “via” o les “vies” catalanes i evidentment, demanar al món que ens escolti, i als governs i les institucions que s’adaptin i canviïn les lleis perquè un poble que pensem i sentim de forma diferent puguem expressar-nos per decidir el nostre futur, ens trobem de cop amb el conflicte de “Can VIES” (sí, sí, “vies”) on, com per art de màgia, ens veiem obligats a enfrontar-nos a la pròpia dualitat. El govern de cop es troba amb un grup de gent que pretén viure diferent, en un territori concret, que no és de la seva propietat (de forma similar a l’article de la Constitució que diu que la sobirania rau en el poble espanyol) i demanen que se’ls accepti i se’ls deixi viure de forma pacífica i que se’ls doni veu i siguin escoltats i respectats. El govern del país reacciona aleshores recolzant-se  en la legalitat vigent, menyspreant la voluntat del “poble” de Can Vies, negant-se a donar-los per escrit els suposats acords als quals van arribar i executant les sentències a cop de negació, i “desallotjament” forçat. Després tenim la reacció d’alguns joves (desconec el seu origen i no puc afirmar que siguin ocupants de Can Vies però sí representants del moviment okupa) decideixen reaccionar a la violència amb més violència quan estem ensenyant al món que les nostres “vies” són pacífiques. I a l’hora, un poble ignorant amb el que realment està passant, decideix jutjar de forma immediata partint de la màxima “antisistema” = violència i violència = “dolents”, culpant de tot als joves de Can Vies, de la mateixa manera que els espanyols desinformats apliquen el siŀlogisme catalans = separatistes = dolents. Ara és hora d’estar alerta, com diu el nostre cant, o perdrem la possibilitat de ratificar la realitat que amb tanta il·lusió estem generant aquests últims anys. L’esfinx no perdona perquè sempre jutja des del propi interior d’allò que és jutjat. La realitat que vulguis per a tu, procura-la per als altres. Joan Vilanova