Moltes vegades ens entestem en cercar solucions pensant en el que ens convé i no en la lògica dels fets. Així veiem la situació d’Europa com la conseqüència d’una mala gestió dels polítics de torn. De la seva manca de visió i un posicionament burocratitzat que els allunya dels principis fundacionals. La realitat és que mai ha deixat de ser una Europa dels estats, fet distorsionat fins ara per la generositat i l’afany de construir un projecte més gran. Però sembla que s’ha tocat sostre, perquè ni Alemanya, ni Anglaterra, ni França, ni la resta d’estats tenen horitzons de millora. La situació geopolítica està canviant. El pes demogràfic i la generació de riquesa també. Ja fa anys que la Xina s’està desvetllant i vol ser la primera potència econòmica mundial abans del 2020. Cada any mig milió de nous enginyers i científics surten de les seves universitats i entren en un mercat de treball que gairebé han monopolitzat. Però no sols fabrica peces, recanvis, tota mena d’estris i vestimentes, sinó que el poder econòmic s’està desplaçant vers l’Orient. I els que s’havien guanyat la vida venent maquinària tèxtil a capdavanters empresaris catalans, s’han hagut de reconvertir. Molts s’han “folrat” comprant per un euro maquinària tèxtil de qualitat -i amb gran abundància- de fàbriques d’ací que han tancat i l’han venut al seu preu al Pakistan, la Índia i al països del Tercer Món, on no saben gaire d’IVA, de seguretat social, de medi ambient i de traves administratives. Alguns pellaires han reduït o tancat les adoberies de Vic i Igualada per anar a Burkina Faso o al Vietnam. Allà no han de mantenir cap depuradora, perquè les aigües brutes van directament al riu. Compren les pells a més bon preu, la mà d’obra és més barata i no tenen cap sindicat que defensi les condicions de treball o que lluiti per avenços socials. Però no a tots els va bé. Són llocs que volen feina. No veuen diferència entre morir-se per la pol·lució o de gana. I la vida es fa dura. Els membres del govern miren a una altra banda si hi ha una amistat “interessada”. Però seguretat jurídica cap, encara que d’impostos pocs i no tots es paguen. Gairebé tot se centra en la logística per vendre i enviar les pells massivament a la Xina, que les torna a Europa i Amèrica ja manipulades, en forma de sabates, bossots, jaquetes o el que calgui. Perquè les indústries que les produïen ací han anat tancant, incapaces de competir per preu i pel canal de distribució. I tot el Llevant espanyol i Ses Illes van deixant de ser aquell referent mundial de la marroquineria de qualitat que fins fa tan poc havien estat. Fa 40 anys la massa de treballadors industrials es concentrava en Europa, Rússia, Japó i Amèrica del Nord. Entre tots uns centenars de milions de treballadors industrials. La resta del món quasi no comptava. Avui, entre Xina, Índia, Corea, Indonèsia, Pakistan, Bangladesh i d’altres d’aquesta àrea geogràfica, n’hi ha més de mil milions. I aquesta Alemanya que presumeix de tenir només un 5,6% d’atur, veu que per competir -mentre pugui- ha de tenir una quarta part de la seva població laboral treballant en els famosos minijobs de 4-5 hores diàries de feina… mal pagada. A més el continent europeu s’està envellint ràpidament. Rússia d’ací 40 anys tindrà trenta milions menys d’habitants que ara (prop del 80% d’embarassos en dones casades, acaben en avortaments). Perquè ara sembla ser només el temps de l’egoisme i de viure bé. Cap sacrifici. Ni per pujar la mainada. I tot el que destorba s’elimina. També l’estat del benestar. Fins i tot Déu, substituït per una supèrbia racional i científica. Àfrica té avui 900 milions d’habitants. D’ací a 30 anys en tindrà dos mil milions. Només a la costa mediterrània 300 milions. Tots amb la mirada posada a la rica Europa que coneixen bé a través d’internet, de les antenes parabòliques i dels familiars que fa anys que s’hi han establert. I mentre la població mundial haurà arribat als deu mil milions, la riquesa està concentrada en menys d’un centenar… No és pessimisme ni optimisme sinó saber on som. Pere Prat