Bernat Roca
Diuen que l’estiu és com una promesa. Una promesa que mai s’acaba de complir del tot. Una trucada que mai no arriba o un viatge que decep. Potser una nit que acaba a urgències o amb un “susto”. Però també hi ha girs sorprenents, com quan acabes al David Garden amb uns músics de categoria; tot fent una Jam Session on hi caben des de rumbes i boleros, fins a bachatas o jazz manouche. Han passat els temps del rock and roll. A l’hortet que hi ha a costat de l’habitació on toquem despunten les hortalisses cuidades amb amor. La plantació és magnífica, el David la cuida molt bé, i com tots els horts és una prova de l’existència de Déu. Només un demiürg creador podria haver donat al món aquesta bellesa i varietat, un ordre intern que, com en la música, l’home descobreix a mida que creix i evoluciona. Precisament quan s’acaben els trucs és quan comença la recerca de l’autèntica màgia.
Els gossos lladren, remenen la cua i ens llepen les cames. Només busquen jugar. La fosca cau i els mojitos s’escuren entre el fum del tabac. La sessió acaba i alguns músics marxen. El Xavi no se’n va. Ha viscut uns anys a Liverpool i ara torna a casa. Té ganes de veure’ns i nosaltres a ell. Xerrem al jardí una estona. I al final de la nit tres amics que fa temps que no es veuen acaben a l’aigua sota les estrelles, es despullen l’ànima i cauen les màscares. Recorden els anys d’escola a l’Ateneu: els mestres, els jocs i malifetes, les noies i les baralles… Queden encara vestigis d’innocència i d’idealisme. La Generació X va venir a canviar el món, o almenys això pensava. L’amistat és una virtut que cal conrear perquè com l’amor o la dedicació laboral i acadèmica eixampla els límits del nostre món. Un món que quan venim al món és petit: la mare, el pare, l’entorn familiar… Per néixer cal trencar l’ou, com recordaven els gnòstics amb el seu ocell mitològic Abraxas. Els tres repassem els ous trencats, les truites fetes i les que van quedar crues o massa passades. La vida és com una festa quan es deixa i tot flueix i un malson quan tot es torça. Però tots tres arribem a la conclusió que hem tingut sort. I les estrelles que brillen al cel de Miralles ens acompanyen amb la seva meravella i contemplen la nostra fugacitat. Som a finals d’agost i ja bufa un ventet una mica fresc. Sortint de la piscina, ens vestim ràpidament i anem a continuar la festa. Com tots els joves érem cavallers d’estiu, però s’acosta l’hivern.
