Si no la vols en castellà, te la porto en italià

Núria Ferrer.- Aquesta és la resposta que em van donar a la Pizzeria Oro di Napoli d’Igualada.
Estic farta del menyspreu cap a la meva llengua. I la culpa no la tenen (només) els qui ens responen que no entenen el català.
Deixem de passar la pilota als que no s’han volgut integrar durant generacions o als nouvinguts del Marroc, la Xina o Llatinoamèrica… Som nosaltres, els que volem continuar existint com a poble, els que hem d’assumir la responsabilitat. Ens correspon a tots aquells que parlem català, vinguem d’on vinguem, ajudar-los a integrar-se parlant-los sempre en català, encara que sigui a poc a poc.
He viscut en alguns països petits d’Europa, com Holanda o Suècia. Nacions amb un estat, no com nosaltres, i tot i que la seva única llengua és el suec o el neerlandès, tenen molt clar que qui no la sap, l’ha d’aprendre. I no hi ha excuses que valguin. Jo ho vaig haver de fer -i què?-, no em va caure cap anell. Soc jo qui vaig a casa seva i soc jo qui vull alguna cosa d’ells.
Ho tenen molt clar: no parles la llengua perquè no et ve de gust, perquè t’importa ben poc? Doncs aquí no hi treballes.
Teniu por que desaparegui el castellà? Hi ha 485 milions d’hispanoparlants al món, a qui el català els importa res i menys -i ben fet que fan-. No és la seva llengua. Cadascú ha de lluitar pel que és seu.
Us fa vergonya? És de mala educació? No sé quantes tonteries més…? Doncs aneu fent.
Nosaltres, i només nosaltres, hem de lluitar per protegir el català. I tots hi heu de posar el vostre bocí. És així, bocí a bocí, que el salvarem. I ja fem tard.
I pels que se’n riuen i ens menyspreen -com la cambrera que em va dir, amb befa i sorna: “Si no la vols en castellà, te la porto en italià”-, només dir-los que jo, com a clienta, tinc tot el dret a demanar la carta en català. Perquè, què carall, soc a casa meva! I no he de donar cap més explicació.
Per tant, jo ja he presentat una denúncia formal per escrit a l’Agència Catalana del Consum. Si s’ho estimen més així, doncs així ho haurem de fer. Restaurants, per sort, n’hi ha molts per escollir.