L’espai televisiu L’ofici de viure de Gaspar Hernández va dedicar un dels seus darrers programes a l’amor de parella. Van sortir reputats psicòlegs i terapeutes com Antoni Bolinches o el gestaltista i expert en constel·lacions familiars Joan Garriga, incombustible i lluint una eterna joventut que fa sospitar d’algun pacte secret diabòlic. L’amor no fa patir i si ho fa no és amor, era la tesi principal. Acceptar tàcitament que hi ha amors per viure i d’altres per conviure és còmode, però ens fa petits. El programa estava ben fet i va ser entretingut, amb moments magistrals, com la simulació de la teràpia constel·lar de Garriga que reflectia la ressonància de les nostres primeres experiències a la llar i la infància projectades sobre les nostres relacions adultes. Allibereu-vos de la fascinació de l’amor romàntic!
Tanmateix, els nostres avantpassats van solcar, sols i sense psicòlegs ni manuals, els profunds avencs de l’ànima humana i molts es perderen en barrancs i quan en tornaren van voler dibuixar el mapa pels qui venien darrera o simplement per deixar testimoni. Històries com el Tristany i Isolda, Romeu i Julieta, Carmen, o el triangle entre Teseu, Dionís i Ariadna, entre tantes altres, són exemples de com sempre la moral, braç armat de l’estructura social més conservadora, ha tractat d’advertir als joves dels perills de l’experiència amatòria a partir de relats tràgics, sovint amb bones intencions. Aquests grans amors, la major part d’ells fèrtils en passions, però sense descendència familiar, acabaven malament. Totes aquestes admonicions no haurien tingut sentit si, al contrari del que defensa tota aquesta psicologia postmoderna tan en voga, no hi hagués un fons tràgic en l’acte d’estimar. Un amor sense gelosia, sense culpes, sense possessió, noble i lliure, desprès i no enganxós, que no necessita de l’altre per ser feliç ni realitzar-se… Sona molt bonic com a wishlist per anar al supermercat. Però l’amor no és una cosa que es pugui comprar a Amazon o que tingui manual d’instruccions. I defensar aquesta trinxera personal que el destí, Déu o l’atzar ens ha donat per custodiar és probablement la tasca més gran i valenta que tenim per davant.
És precisament perquè estimar eixampla els límits del nostre món i dóna valor a la vida que és sovint un fet dolorós. Perquè tard o d’hora el temps separarà els amants. En la trobada amorosa els amants es juguen la vida, ja que molts rere seu s’hi van perdre per sempre. Plató precisament diu a El banquet que l’amant és un caçador, té ment de mag, llengua de sofista, que tot ho conquereix i tot ho perd i que no li quedarà res. Enemic de la riquesa, que porta a l’interès i el càlcul, Amor és pobre i dorm als carrers, rebla el filòsof grec. Estem avisats des de fa dos mil anys…
