Vivim en una societat on la forma ha vençut el contingut, on és més important fer-se la foto que la mateixa experiència viscuda. Un món líquid de relacions esporàdiques i buides de contingut. Aquesta ideologia també ha envaït totalment la política. En tenim prou amb quatre esdeveniments espectaculars per ensenyar que trempats som a Igualada i ens oblidem dels veritables problemes de la gent. Ens conformem a netejar la façana de la ciutat amb grans pàrquings per amagar una ciutat amb grans problemes de mobilitat. En tenim prou amb fotos boniques amb grans somriures que denoten hipocresia. Malauradament, pocs polítics s’enfronten als veritables problemes de la ciutadania, això no importa gens, es prefereix protegir els interessos d’uns pocs privilegiats, que no pas de la majoria. Donar la cara és complicat. Ens quedem amb la foto.
Certament, crec que necessitem polítiques que tinguin com a objectiu principal crear les condicions necessàries perquè les persones puguin assolir la felicitat. És tant de sentit comú que fins i tot sona estrany, però és així. I per assolir la felicitat cal el bé comú, entès com el conjunt de condicions i circumstàncies que permeten als individus desenvolupar-se plenament en societat. I aquest bé comú implica que totes les persones tinguin accés a les mateixes oportunitats i recursos per viure una vida digna. Necessitem accions polítiques encaminades a assolir la igualtat en tots els àmbits. És de sentit comú, per exemple, defensar l’educació pública com a garant d’aquesta igualtat d’oportunitats. És necessari reduir les desigualtats econòmiques mitjançant polítiques socials innovadores. És molt important ser valent i lluitar contra les desigualtats de gènere, però de forma seriosa i contundent. És de sentit comú ser feminista i no dir-ho solament. S’ha de lluitar contra el canvi climàtic, respectant i cuidant la natura tal com és. ¿Quin sentit té construir un llac artificial en un context de sequera? Això és exemple clar de l’absurditat d’algunes polítiques formals. En definitiva, és de sentit comú ocupar-se de les persones i no utilitzar-les per sortir a la foto.
Després dels estralls de la pandèmia, en un delicat context de guerra i de crisi galopant és més necessari que mai tornar a la solidesa de les polítiques socials i econòmiques, a les relacions profundes entre les persones i refusar aquesta política formal, individualitzada, fugaç que només crea satisfacció personal i immediata. La foto no ha d’enganyar a ningú.
