Si d’alguna cosa hem de sentir-nos orgullosos com a societat és de la resposta a la primera onada de la covid-19 el mes de març. Aquells dies desconcertants tots ens van unir tant de cos com d’ànima.
Cal recordar els aplaudiments a les vuit del vespre als sanitaris, les recollides de mascaretes i altres epis pels que donaven la cara a la malaltia. Tots tenim al nostre cap els sanitaris, tothom els deu molt.
Després, com altres cops, l’oblit. Això em fa recordar l’època preNadal amb les maratons televisives, que un cop hem fet la donació ja ens sentim alliberats, fet que no és gens llunyà de les butlles religioses d’altres temps.
Ara ja som enmig de la segona onada i em pregunto on tenim la solidaritat. Ja ens hem oblidat dels sanitaris, ja ens hem oblidat de les empreses a qui han obligat a tancar, ja ens hem oblidat de moltes coses, per tant de nou ens cal repensar si amb les donacions n’hi hagut prou o què ens cal fer.
Què ens cal fer ara, just quan les anomenades autoritats (caldria recórrer a Hanna Arendt per entendre bé aquest mot, i qui realment és autoritat), ens limita els moviments, els drets de treball i moltes altres coses sota el paraigües de la covid. Crec que una de les millors solucions és la solidaritat de la primera onada, i aquesta ha de venir de tot arreu.
En primer lloc tornar a aplaudir els sanitaris, però aquest cop no només amb les mans, sinó amb sous dignes, contractes dignes, instruments necessaris i respectant les seves decisions.
En segon lloc, el fet de limitar les drets de treball que es faci sempre des de la vessant que hi ha preparat un pla eficient per no conduir a tothom a un estat depressiu i de fallida econòmica. Les urgències es poden entendre un cop però no es pot fer d’elles un ús constant.
En tercer lloc crear un pensament solidari de tota la comunitat, perquè no tinguem un tercer rebrot, i això vol dir vigilar amb qui et reuneixes, de quina manera i tenir cura de tu i dels altres.
En quart lloc cal utilitzar els mitjans d’intel·ligència artificial i alhora humana per anar limitant els grups contagiats i utilitzar nous mètodes de detecció per poder tenir una llum i tornar a una vida que ja ha canviat.
Per últim, percebre una unitat de tots els grups polítics per fer front a les seves misèries i sobretot a que ells no ens deixin sense dignitat, per tant, que baixin de la seva torre de vidre i estiguin al costat dels ciutadans.
En resum, si el passat abril tots vèiem Sant Joan com l’esperança del retorn, ara ja veiem que si les autoritats ens posem unes dates, aquestes són relativament certes i els que finalment posarem les dates serem nosaltres entenen la nova realitat que tenim davant. Una societat solidària entre veïns, comunitats, regions, estats i països. Ens cal anar tots de bracet i per això ens hem d’oblidar de conflictes i banderes… que més endavant segur que ja hi tornarem.
