Entrats ja a la Setmana Santa, ens trobem en un dels moments més importants del calendari litúrgic catòlic. En aquests dies sants, podem observar com el món vegetal que sempre ens acompanya, és ben present a les celebracions tant físicament com simbòlicament. Les palmes, les oliveres o el llorer són exemples de vegetals que es fan molt presents durant aquesta setmana. Però, quin simbolisme amaguen aquests elements naturals?
Iniciem aquest recorregut Pasqual el Diumenge de Rams. Aquest dia té lloc la benedicció de palmes, palmons, branques d’olivera o de llorer. Mirem-nos, doncs, el simbolisme d’aquests vegetals presents en una de les primeres celebracions pasquals.
L’olivera
L’olivera és originària d’Àsia Menor, però s’ha estès i cultivat des de l’antiguitat per tota la conca mediterrània. És així per l’elevat valor dels seus fruits, ja que d’ella se n’extreu l’oli d’oliva que, com sabeu, té importants valors alimentaris, medicinals i cosmètics. L’olivera és un arbre que, com bé sabem, simbolitza la pau però també el martiri, la saviesa i la fecunditat. A la vegada és present en moltes cerimònies religioses ja sigui per utilitzar-ne l’oli i també les seves branques. És considerat un arbre sagrat, reconegut per les tres religions monoteistes que s’han estès per la Mediterrània.
L’oli és utilitzat en diferents sagraments, com el baptisme, la unció als malalts i l’ordenació sacerdotal. El simbolisme de l’olivera es pot refrendar fàcilment a partir de les següents referències bíbliques. La primera la trobem en el text de l’Arca de Noè, en concret quan Noè envia un colom fora de l’arca: “Cap al tard, el colom li tornà duent al bec una fulla tendra d’olivera” (Gn 8,11). La segona prové del Llibre de Judit, quan Judit presideix la dansa de les dones: “Ella va prendre a les mans rams de verd i en va repartir entre les dones que estaven amb ella; es van coronar totes d’olivera, i Judit es va posar davant del poble, conduint la dansa de totes les dones” (Jdt 15, 13).
La palma
La distribució original de la palmera datilera és desconeguda, però hom creu que provenia dels oasis dels deserts del nord d’Àfrica. El seu conreu va començar a la part oriental de la península aràbiga vers el 6000 aC i, posteriorment, va convertir-se en un dels més importants arbres conreats a l’Antic Egipte. Des d’aquesta zona s’ha estès per tota la Mediterrània. El seu simbolisme es remunta a la civilització egípcia on representava el triomf de la vida sobre la mort i les seves grans fulles eren considerades com la volta celeste.
Si recordem que la vida a Egipte transcorria al voltant del Nil, ja que a banda i banda hi ha el desert, un arbre que oferia ombra i fruits era una benedicció. Per alguns autors la palma esdevé l’arbre de la perfecció, ja que el seu fust és recte, es projecta cap al cel i les fulles són simètriques.
La palmera apareix també relacionada amb la religió cristiana per la seva presència en textos bíblics diversos. Per exemple al llibre dels jutges (Jt, 4,5) apareix com un espai per resoldre litigis: “Sentenciava sota la palmera anomenada palmera de Dèbora, entre Ramà i Betel, a les muntanyes d’Efraïm. Allà els israelites pujaven a trobar-la quan tenien algun plet”. D’altra banda, la fulla de la palmera va ser utilitzada pels habitants de Jerusalem per festejar l’entrada de Jesús, en conseqüència, simbolitza el triomf o la victòria sobre el pecat i la mort i, per tant, molts màrtirs porten una branca de palmera o palma a la mà ja que han vençut el martiri i la mort.
Segons una llegenda, recollida als Evangelis Apòcrifs, quan la Sagrada Família fugia cap a Egipte i, en un moment en el qual Maria havia de donar el pit, es van aturar al peu d’una palmera i aquesta per amagar-los dels soldats es va ajupir per tapar-los amb la seva capçada. Aquest trasbals va generar que una gota de la llet de Maria caigués sobre la roca que es va tornar blanca.
Aquesta llegenda es troba en l’origen de la gruta de la llet de Betlem, per aquest motiu la palmera és símbol d’acollida i hospitalitat i, a la vegada, és una de les imatges recurrents de la Mare de Déu. Aquest episodi de la palmera i la Sagrada Família ha inspirat un gran nombre d’obres d’art.
El Llorer
Finalment, parlarem del llorer que és símbol de victòria i d’immortalitat. La corona de llorer també simbolitza el triomf sobre la mort i és símbol de virtut. En el món clàssic el llorer és l’arbre consagrat a Apol·lo segons explica Ovidi a les Metamorfosis i les corones de llorer cenyeixen el front dels poetes, dels vencedors, dels destacats o dels atletes.
L’arbre de la vida, les espècies aromàtiques i l’hisop
A la Passió segons l’evangeli de Sant Joan es fa referència a l’hort en el qual entrà Jesús amb els seus deixebles. L’hort referenciat és Getsemaní, n’hem parlat. També en el moment que Jesús és a la creu se’n descriu el següent: “Després d’això, Jesús, conscient que ja s’havia realitzat tot el que calia, perquè s’acabés de complir el que anunciava l’Escriptura digué: Tinc set. Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Llavors cobriren la punta d’un manat d’hisop amb una esponja xopa de vinagre i la hi acostaren als llavis. Jesús, després de prendre el vinagre, digué: Tot s’ha complert. Llavors inclinà el cap i expirà”.
En aquest text apareix l’hisop que és una planta medicinal de la família de les labiades.
Seguint amb el text de la Passió, hi ha una nova situació on s’esmenten altres espècies vegetals, és en el moment en el qual el cos de Jesús és preparat per al seu enterrament: “Josep hi anà i tragué el cos de la creu. També hi anà Nicodem, aquell que temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà unes cent lliures d’espècies, barreja de mirra i àloes. Tots dos prengueren el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol de lli i les espècies aromàtiques, com és costum entre els jueus d’enterrar els difunts”. Jesús va ser amortallat doncs, segons referencia aquest text, amb un llençol cobert d’espècies vegetals, una barreja de mirra i àloes que eren pols i partícules sòlides que es col·locaven on el cadàver havia de reposar. La mirra i l’àloe són dues espècies aromàtiques preuades. Tenien la funció de minorar la fortor del cadàver i evitar-ne la descomposició.
En darrer lloc recordem que, quan la creu s’acosta a l’altar, l’oficiant parla de venerar l’arbre de la Creu. Al llarg de l’època medieval l’arbre de la creu passà a anomenar-se Lignum vitae o arbre de la vida.
