Econòmicament ara tenim quatre importants punts d’atenció. El primer la inflació, aquella que les principals veus econòmiques mundials deien que era transitòria i fruit dels desajustos logístics derivats de la covid i s’ha vist que no era així. El segon la productivitat, on tradicionalment Espanya té un mal posicionament estructural, donada la seva dependència del turisme. La tercera els efectes de la pandèmia, encara que a poc a poc van alleugerint-se les restriccions de moviments i ja es permeten els contactes i més interaccions personals, segueix la por a les noves onades víriques que puguin anar venint. I la darrera, segurament la més perillosa tant pels béns com per les persones, encara que diuen que poc probable, són els moviments geoestratègics que avui s’estan produint a Ucraïna i possiblement a Taiwan. Són fronts que s’afegeixen als grans desafiaments-oportunitats que ja s’havien plantejat, com les polítiques pel canvi climàtic, la sostenibilitat i els fons Next-Generation.
Fa poc, les patronals es queixaven dels pocs dies que les administracions donen per presentar els projectes que poden gaudir dels fons europeus i la complexitat de la documentació requerida, que margina a gran nombre d’empreses mitjanes i petites. Va creixent la sospita que se’n beneficiaran els de sempre i, el que és pitjor, que no serviran per fer el pas endavant que la societat productiva necessita i que poden deixar el país més endeutat i amb menys possibilitats de reeixir. Els diners que s’havien previst per anar en la bona direcció, poden desviar-se vers a urgències i forats, per intentar alentir la deriva perillosa d’una revolta popular. I per acabar-ho d’adobar, també s’entreveu un increment del preu del diner, que pot fer del deute una llosa aclaparadora. I queda Putin i la seva decisió d’envair Ucraïna o no. Si ho fa, s’haurà de capejar el vendaval, i procurar que no s’emporti molt del que avui tenim com societat.
Són coses en les quals no hi ha massa marge per actuar individualment. Però hi ha molt on cadascú pot millorar la situació. No sabem què és allò que passarà, ja que hi ha moltes possibles variants, però és probable que s’acceleri el canvi de paradigma per aquest segle XXI i s’ha d’estar amatent. No és una excusa que els lideratges polítics no siguin bons. La seva gestió, de tots colors i en totes les geografies, no és gens exemplar. Les mentides, la manca de transparència i la corrupció, són presents arreu. Moltes paraules i eslògans, però poques accions que permetin albirar un horitzó harmònic on la majoria es vegi representada, en pau i llibertat. Massa gent es justifica dient que els partits polítics tenen la culpa de la majoria del que passa. I això afebleix la democràcia, que difícilment podrà subsistir sense els partits polítics, que són les eines que té el ciutadà per vehicular les seves idees, propostes i control de gestió, encara que, en molts casos, s’hagin convertit en entitats que pensen molt més els seus beneficis -siguin de poder o econòmics- que en la societat que representen.
La democràcia només es consolida amb l’assumpció de responsabilitats personals. Necessita ser defensada cada dia. Cal denunciar les coses que no es fan bé i actuar dins de les regles que els ciutadans s’han donat. No es poden acceptar les mentides, ni tenir por del poder quan es demana justícia i equitat. Encara que hi hagi risc de perjudicis personals, s’ha de fer un pas endavant i exigir que es treballi en el que toca i s’ha promès. No és el camí només queixar-se. Cal el compromís de tots.
