A La Veu de l’Anoia estem de celebració. Aquesta setmana complirem quaranta anys de presència ininterrompuda a llibreries i quioscs de l’Anoia.
La Veu va néixer en un moment de renaixença de l’ús del català a la premsa escrita. Un procés similar al que es duia a terme a la ràdio i a la televisió. De fet, el de La Veu era conseqüència de la creació d’una televisió, Anoia Televisió i una Ràdio comarcals, Cadena 13, que per raons econòmiques -i també de traves externes- no varen tenir prou continuïtat. De fet, avui en dia seria impossible de crear una estructura comarcal multimèdia, degut bàsicament als costos i a la competència de les xarxes socials.
La primera Veu va veure la llum el setembre del 1982 i jo en aquell moment m’ho mirava des de fora, car no em vaig incorporar al projecte fins uns anys, pocs, després. Això sí, m’hi vaig incorporar cremant les naus -renunciant a una feina estable i raonablement ben pagada- per a assolir unes tasques per a les quals tenia més il·lusió i atreviment, que formació prèvia.
Sota l’atenta mirada d’en Josep Elias Farré, que hi col·laborava des del primer dia -amb l’experiència de la revista Vida-, i els dubtes que generava en l’enyorat director Francesc Català Mateu, vaig començar a escriure a La Veu, que en aquell moment es deia AIONA per un absurd imperatiu legal. Poc a poc vaig anar convertint el periodisme en la meva professió al llarg de més de trenta sis anys.
No cal que us digui que va ser una època molt apassionant i de conquestes graduals. La Veu de l’Anoia, a més de donar cohesió a una comarca fins aleshores poc cohesionada, va servir de banc de proves per a molts joves periodistes que sense la premsa comarcal haurien tingut molt difícil fer-se un espai en l’àmbit de la comunicació.
Exercir el periodisme a l’Anoia m’ha permès conèixer persones excepcionals a les quals dec molt. També he conegut gentota poc recomanable, alguns dels quals intentaren foragitar-me de la professió amb pressions físiques i demandes judicials que, sortosament, vaig guanyar sempre…. no sense deixar-hi en costos, una part de l’herència que ja no podré deixar als meus fills. També vaig patir l’incendi intencionat d’un vehicle de la meva propietat, instat per alguns que des de la impunitat que els donava ser part de l’administració local d’Igualada, no toleraven que a les pàgines de La Veu poséssim “llum a la foscor” de les seves maniobres brutes.
D’aquest i d’altres temes igualment polèmics i escandalosos hauré de trobar el temps i les ganes d’escriure’ls perquè avui no toca. Avui es dia de celebrar l’aniversari d’aquest mitjà, al qual no és que li degui molt, es que li dec tot.
Gràcies a La Veu i a tots vosaltres lectors, que la feu possible. Que sigui per molts i molts anys.
