El passat dijous, dia 25, va ser presentat a la Sala de socis de l’Ateneu igualadí, el llibre de Josep Oriol Jorba i Costa, “Lectures per fer ballar l’ànima”. Els Quatre Verbs Essencials: Ser, Saber, Fer i Viure, en un acte en què l’autor va comptar amb la presència d’una amiga i historiadora, veïna de el Bruc, la Gemma Estrada i Planell, la qual des d’una fluida oratòria va obsequiar al públic amb una persuasiva exposició sobre tot el seu contingut. I, a propòsit d’aquesta presentació, personalment, jo com a autora del pròleg d’aquesta obra, vaig demanar disculpes per la meva absència a causa d’un refredat.
Si bé, atesa la meva impossibilitat d’assistir a l’acte, considero que és de total respecte de fer sobretot mereixedores d’una especial atenció les paraules de qui va fer la presentació de l’obra, la Gemma Estrada; no puc menys que d’antuvi de remarcar -tal i com vaig fer en el pròleg- la incommensurable transcendència filosòfica i ètica que se n’obté de la lectura d’aquest llibre; carregat de missatges i d’un rerefons que suggereixen unes pregones consideracions. Això és l’obra, inscrita dintre del gènere de l’assaig, amb una curosa dicció, ens proposa una amena lectura d’una sèrie d’articles que, des d’una noble voluntat reflexiva i transformadora de l’autor, ens posicionen davant dels aspectes essencials que són la base de l’existència humana i de la nostra pròpia experiència vital, aplegats en quatre verbs essencials: ser, saber, fer i viure; pilars que, inequívocament, són el fonament o l’essència de la nostra vitalitat, acció, reflexió i canvi, i actuen com a eines susceptibles de despullar l’ànima per a obrir-nos els ulls, pensar i repensar la nostra consciència i el lloc que ocupem en la nostra experiència existencial.
En summa, aquest recull de textos (articles i fitxes cinematogràfiques) és una oportuna invitació a connectar amb el nostre interior, obrir-se a noves percepcions i entendre la vida que tan urgentment reclama el nostre Planeta; al cap i a la fi, a viure amb més claredat i realisme tot participant individual i col·lectivament de l’entusiasta propòsit de millorar el món.
Per la seva part, la presentadora, Gemma Estrada, va voler posar l’accent en la seva relació amb l’autor, un vincle d’amistat que ve d’una infantesa i adolescència compartides a la població de el Bruc. Més endavant, ambdós llicenciats en Història, un nou retrobament va posicionar-los com a regidors de l’Ajuntament d’aquest municipi; una casuística que va permetre, a Estrada, d’entreveure la dimensió humana i la clarividència seu amic a l’hora de resoldre qualsevol adversitat, endemés de validar la coneixença d’una persona que no passa per la vida només gaudint de la seva feina, sinó que a tota hora es proposa de contribuir en benefici de l’altre.
En efecte, des d’aquesta perspectiva del reconeixement personal, Estrada va parar atenció -en la seva dissertació- en la valoració de totes les aportacions de l’autor a l’hora d’enfocar els problemes greus que té aquest món, des d’una necessitat imperiosa no solament de conscienciar i despertar l’ànima, sinó -com diu ella mateixa- de fer trontollar l’ànima.
Òbviament, amb un repàs atent a diversos articles de l’obra, Estrada va fer elogi del coneixement exhaustiu de la història, de la filosofia i també d’alguns capítols de la Bíblia, quan l’autor qüestiona fins a quin punt els mitjans d’informació estan controlats pel sistema… i és aleshores quan es fa més necessària que mai labor de l’historiador en plantejar una lluita encaminada a la conquesta d’un món millor, desmilitaritzat i més humà. Certament aquest és el caràcter ferm, recte i incorruptible, davant de les injustícies, de Jorba, un historiador que, interessant-se per alguns problemes com els drames de l’Àfrica negra o la fam al món -tal i com apunten alguns articles, per exemple- no ha dubtat en més d’una ocasió a apropar-se en primera persona a l’espai de conflicte, en qüestió.
Definitivament, apunta Estrada: Si a l’horitzó de les solucions no es veu prou llum, el tarannà progressista i positiu que traspua d’aquesta obra exemplar deixa albirar que, afortunadament, hi ha gent -encara- que tenen una mirada cap al futur del tot esperançadora.
