18 de juliol de 2025

El Pony Pisador “Els ocells són una figura poètica que s’ha utilitzat molt, però poca gent els ha posat com a protagonistes”

Entrevista a Miquel Pérez, integrant del grup musical El Pony Pisador

Un article de
Imatge de Pintamones. Cedida.
11 minuts
A través de l’humor i amb una base de folk, el Pony Pisador -Adrià Vila, Guillem Codern, Miquel Pérez, Martí Selga i Ramon Anglada- proposa un viatge immersiu cap a les músiques tradicionals d’arreu del món. Aquest dissabte el grup serà a Igualada en el marc del Festival Anòlia, a on faran bategar al públic igualadí amb un directe molt singular. Amb en Miquel conversem sobre anar a contracorrent, la projecció internacional i el seu darrer disc Ocells (2024).

Aquest dissabte actueu a Igualada en el marc de l’Anòlia. Ens podeu dir quin repertori escoltarà el públic igualadí?

Això de vegades no ho sabem ni tan sols nosaltres; el que se sol fer en la indústria dels concerts és tenir una setlist a on hi ha les cançons que tocarem, i tot i que és molt útil a vegades creiem que ens limita.

Cada concert és diferent, cada públic és diferent, més o menys tenim pactat un inici i final, però a la zona del mig poden arribar a passar moltes coses. Les cançons més interactives i els grans èxits de l’últim disc Ocells sonaran, això sí.

D’on surt el Pony Pisador? Com us vau conèixer?

El grup es va anar fent a poc a poc. L’Adrià i el Ramon, que són els ideòlegs, quan feien ESO o Batxillerat volien fer música que sonés com la que sonava a l’aniversari del Bilbo del Senyor dels Anells, que amb el temps vam descobrir que era música irlandesa. Ells dos van començar a tocar música en un entorn més aviat del cau, en canvi, el Martí i jo sí que venim d’escola de música. D’altra banda, el Guillem és totalment autodidacta en coses estranyes, fa yodel i cant tuvà; el grup és una fusió entre diferents formes d’aprendre música. Per exemple, el Guillem i l’Adrià es van comprar l’instrument al primer assaig, i van començar a tocar-lo al segon, i els qui veníem d’escola de música, vam haver de desaprendre moltes coses. Hi ha una sèrie de tics en l’ensenyança clàssica que no s’aplicava de camp manera al folk que toquem avui dia.

Aquest seria el nucli dur del Pony, però els últims anys ens ha acompanyat en Josep Puigdollers a la bateria, i al contrabaix hi han passat diferents contrabaixistes brutals; ara estem treballant amb la Carla González i en Jaume Guerra que són boníssims.

Quan es parla del Pony Pisador s’encasella ràpidament al folk, malgrat que combineu estils molt diferents i de diferents parts del món. Com definiríeu l’estil musical del grup?

Nosaltres som amants de la música tradicional d’arreu; hi ha tradicions musicals d’aquí i d’allà que ens criden molt l’atenció. Hi ha una analogia amb el món del menjar, ja que a vegades, ingredients que són de llocs molt llunyans combinen bé amb els d’aquí i no tens ben bé cap manera de justificar per què.

«El nostre estil és una espècie de restaurant de sabors del folk d’arreu»

Hem anat recollint tradicions musicals en forma de recursos molt concrets -ritme, harmonia, melodia, lletra…-, amb el temps hem vist que aquesta sèrie de recursos encaixen i combinen molt bé, simplement el que volem és fer justícia a tots aquests recursos i poder-los presentar de la millor forma possible a la nostra audiència. Sí que toquem folk com a gènere, però no són els concerts més ortodoxos del món, no són una vitrina de museu; més aviat són una espècie de restaurant de sabors del folk d’arreu.

Els vostres directes compten amb moltíssims instruments a sobre de l’escenari, la qual cosa deu ser força malabarística de gestionar. Com ho feu?

A nivell tècnic disposem d’un equip boníssim, té molt de mèrit que siguin capaços de fer que tant a les nostres orelles a través del sistema de monitoratge, com als altaveus del públic, soni exactament com ens agradaria que sonés. I després hi ha una part més compositiva i d’arranjament. Els instruments tal com els toquem i els rols que fan que tinguem cada un, està calculat i és estratègic. No ens hem inventat res en absolut, simplement fem les coses com s’han fet tota la vida, abans que apareguessin certs elements elèctrics i digitals. Sí que és veritat que intentem referenciar molts aspectes musicalment recents, però les eines per fer-ho són els instruments acústics que porten centenars d’anys de garantia.

Heu incorporat recursos de moltes parts del món. Feu viatges per conèixer nous sons?

Per desgràcia ara mateix viatjar només per viatjar ja no ho podem fer, tot i que era una cosa que ens agradava moltíssim. Ara viatgem per concerts internacionals, que per sort cada any en fem més, i hem pogut visitar llocs com Vietnam, Austràlia o Canadà, llocs espectaculars. A l’inici del grup hi va haver dos viatges fundacionals, un pel nord de la península, de Finisterre al País Basc, i un altre que vam fer a Irlanda. Van ser viatges per anar a conèixer, a entendre i a descobrir. Tots cinc venim de la “Universitat de YouTube”, és a dir, hi ha hagut moments en la nostra història en què certs coneixements només eren a YouTube, llavors quan fa tant de temps que descobreixes, comparant i aprenent per YouTube, arriba un punt que vols anar-hi i descobrir-ho tu mateix.

Per a nosaltres fer “farmeig” en música -paraula que hem robat del món gamer- és molt important; invertir hores a plataformes descobrint música, anar estirant el fil, relacionar uns artistes amb els altres, descobrir els gèneres i sobretot descobrir què és el que més ens crida l’atenció de cada gènere. Fins al punt que donem les gràcies als nostres amics, parelles i família que ens ajuden a estar connectats amb l’actualitat de la música del món actual, perquè en les dinàmiques internes del grup les modes són unes altres.

Vau llençar música per primera vegada l’any 2016 amb el disc Yarr’s i Trons! Una proposta musical molt diferent del mainstream del moment. Com encaixa això?

Nosaltres li diem disc, però hi ha hagut gent que s’hi ha referit com “la maqueta”. Sí que és veritat que hi ha un punt d’aquella època que es manté igual avui dia, que és que el Pony Pisador és un projecte que agrada més si el veus, que no pas si te l’han d’explicar. Ara mateix que estem en una època de promoció internacional i fem concerts a fora, ens estem adonant que funciona igual, que els promotors i la gent de la indústria que la seva opinió costa una mica de manegar durant una reunió, és claríssima després d’un concert.

«En general som uns obsessionats per la música instrumental i la música a capella»

Per una part no ha estat fàcil perquè és un món en què els bombazos fan que els seguidors puguin molt, i nosaltres aquest moment no l’hem viscut mai, però mentre la gent continuï venint als concerts, nosaltres seguirem tenint feina.

Per altra banda les temàtiques que toqueu a les lletres també s’emancipen de les corrents actuals…

Nosaltres compartim més o menys la generació del Senyor dels Anells, Harry Potter, Star Wars, Pirates del Caribe, Jurassic Park i totes aquestes peliculasses d’aquella època, amb una sèrie de referents en humor, com a Astèrix i Obèlix en dibuixos animats. Això pren un canal que ens ha influït no només a nosaltres, sinó a moltes generacions. L’única cosa que fem és comunicar-nos a través d’aquest humor amb les persones. Al principi ens feia por el fet que ningú ho hagués fet abans, no sabíem si era perquè a ningú se li havia acudit, o se’ls hi havia acudit i era mala idea. Quan vam començar a fer-ho, ens hi sentíem tan còmodes que no hi havia una altra manera, la nostra forma de comunicar-nos entre els cinc és aquesta. Si haguéssim triat una forma més seriosa i sòbria hauria estat una mica fals.

Deies que esteu en un moment d’expansió internacional. Què és el que més us sobta de tocar en altres terres?

Aquesta setmana mateix estàvem tocant a Escòcia i la setmana anterior vam fer una petita gira entre el Regne Unit, Itàlia i Bulgària. Una cosa que ens fa sentir força orgullosos és que funcionem lingüísticament una mica com a petits ambaixadors de Catalunya; després d’un concert nostre qui més qui menys sap com es diu ocells, llom i formatge en català, i això ens fa molt feliços. D’altra banda, a nivell musical, quan cantem una sardana i la fem ballar, introduïm a molta gent a qüestions de la nostra música tradicional. Hi va haver una època en que estàvem obsessionats amb la música irlandesa i els sea shanties, i en entorn de festivals de sea shantes la gent ens preguntava “com sona la música a casa teva?”. Allà vam adonar-nos que teníem una responsabilitat que no estàvem assumint.

Una altra cosa és que nosaltres li donem una dimensió molt important a la música instrumental, i ens sobta que internacionalment funciona molt, però aquí la música que més s’escolta és la que es toca i es canta alhora, llavors ens fa molta il·lusió quan algú d’aquí ens diu que li ha agradat molt Dolores, per exemple, ja que és només instrumental. En general som uns obsessionats per la música instrumental i la música a capella, ens agrada moltíssim cantar sense tocar i utilitzar les harmonies vocals.

Parlem d’Ocells, el vostre darrer disc llançat l’any 2024. Onze cançons parlant d’ornitologia; d’on va sortir la idea?

Va començar en paral·lel. Per una banda, jo fa molt de temps vaig veure un documental de la BBC que es deia Birds i em va semblar molt còmic en el doblatge en català, quan sortia una veu que deia Ocells. I més o menys a la vegada, el Guillem va començar a obsessionar-se realment per la ornitologia, tant per la part humorística com per la part científica; hi havia moltes dades dels ocells que ens feien gràcia o que ens interessaven.

A l’hora de buscar temàtica per fer un àlbum conceptual que ens permetés viatjar d’un lloc a l’altre, parlar d’absurditats o utilitzar metàfores per expressar coses boniques, els ocells eren l’opció perfecta. Són una figura poètica que s’ha utilitzat tota la vida, però poca gent els ha posat com a protagonistes, i això per a nosaltres era un repte que crec que hem assumit prou bé.

Quin va ser el procés creatiu del disc?

Primer pensem quins rols de cançó s’han de cobrir dintre del disc, i en quines posicions han d’anar depenent si són de ballar, de riure…. Un cop tenim el fil argumental del disc, comencem a treure recursos. Per exemple, en el món d’Ocells per a nosaltres era molt important que fos totalment en català i que les sonoritats peninsulars, mediterrànies i dels Països Catalans tinguessin una funció protagonista sense deixar de mesclar-los amb ingredients d’aquí i d’allà que creguéssim que casaven bé. La part més complicada moltes vegades ha sigut posar lletra o trobar-li un concepte. Al final la sensació que tenim d’Ocells és d’arrodoniment.

A finals de maig vau treure un comunicat per xarxes on denunciàveu plagi per part del grup Old Time Sailors (RU). Com està el tema?

En l’escena dels sea shanties de la música en anglès -que és on ha passat el tema-, s’ha entès, però aquí a Catalunya ha costat una mica més, perquè la paraula plagi no acaba d’aplicar bé en música folk. En la música folk hi ha una sèrie d’estàndards tradicionals que fa servir tothom; el que nosaltres hem vist és que se’ns han apropiat uns arranjaments concrets, que els arranjaments són decisions creatives musicals.

«Volíem reivindicar que els arranjaments són de qui són, si els vols tocar igual, ho has de comunicar»

Més aviat hem vist que hi ha hagut una apropiació d’identitat musical en tant que han fet sonar les mateixes cançons que nosaltres, de la mateixa manera que nosaltres i que ocupen els mateixos rols en els directes que nosaltres. Això ens espantava perquè fem gires al Regne Unit, i no volíem que algú cregués que érem nosaltres qui estava apropiant-se de la identitat musical d’uns altres.

En el món del folk volíem reivindicar una norma que ja existia abans que nosaltres apareguéssim, que és que els arranjaments són de qui són, si els vols tocar igual ho has de comunicar. Nosaltres més que per la via legal, volíem dirigir-nos a la legitimitat i les normes de funcionament intern d’una escena que ha rebut el nostre comunicat com l’havia de rebre, i creiem que hem ajudat una mica a assentar millor aquestes normes de funcionament social. La via legal no l’hem abandonat, però és molt més lenta, i en temes d’entendre l’art i la música, estan a la cua.

T'ha semblat interessant? Comparteix l'article amb els teus contactes!
Comenta aquesta entrada:
Et recomanem×