L’assassinat a trets de dos Agents Rurals en mans d’un d’aquells supremacistes hispànics amb turmes per cervell (de “cerebro cojonudo” -cervell collonut- que els n’hi deia Mikel d’Unamuno) i la típica mala bava dels incultes i incívics alletats per una mare pàtria que pateix el mal de sant Pau, va colpir-nos per la cruesa i irracionalitat dels fets. Poc sabem, però, de la precarietat amb la que treballen les nostres esquadres i en particular la guàrdia rural i forestal, la policia verda, i a quins riscos i perills s’enfronten aquests professionals que vetllen per la protecció de les persones, dels elements patrimonials i del medi ambient. Tots assistim, a voltes patim, la presència en terrers muntanyes i forest, i al marge de la bona gent que sí en fa un bon ús i compateix l’espai públic deferent i correctament, d’una cada cop més nombrosa fauna d’energúmens esquitosos quins comportaments i actes interpretem cometen vertebrats infractors; en un context legalista definiríem com a potencials delinqüents. Malauradament arran del salvatge atac perpetrat per un d’aquests ordinaris també els sabem amb possible instint violent o assassí. Un tou de mamífers de vil egoisme, egotistes, egòlatres, infames i sense valors morals ni emocionals que han fet del territori no urbà, no industrial, no urbanització i del contingut que el configura i environa en verd terra i pedra, uns, una immensa pista de pràctiques diversió i entrenament alterant ecosistemes malmetent senders dreceres i camins de sang, eliminant la fauna, foragitant les persones i erosionant, com mai havia passat abans, a totes les alçades serralades i espais d’alt interès ecològic, i altres, fent-ne un particular parc temàtic i d’entreteniment, on tot si val per deixar-se anar sense mirament, ni decòrum, ni respecte, ni autocontrol dels adults molt menys de les seves cries. Potollant i marcant al seu pas com mers cagaires de vida pansida i insípida que sense escrúpol ni sentiment acaben fent servir qualsevol espai net o verge per fer quan no un merda-guixot o pintada-escopinada, quan no l’abocador dels seus infectes embolcalls de centre comercial, bolquers usats, paper xop de moc, compreses amb gleves, cigarretes foses i tota mena d’objectes plàstics de basar i del barat. Paràsits de soroll i de vulgaritat que no saben endur-se les deixalles per depositar-les a la galleda de les escombraries del seu cau-femer. Llar llard on s’injectaran la preceptiva dosi diària de tele-incultura, activitat esgotant d’aital esforç mental. Del sofà estant satisfaran gola i pap amb greix industrial per anar-se’n, en acabat, a dormitori somniant ser un dia humans. Però sense activitat neuronal mai hi haurà remordiment, ni penediment, ni creixement personal. Per aquesta raó, al carrer, en públic, tant en el medi natural com en l’urbanitzat, en camins, mars i carreteres, duanes ports i fronteres, la lluita dels cossos policials per educar, informar, inspeccionar o sancionar als no persones és esgotadora, perillosa i pot arribar a ser mortal.
La policia verda de Catalunya i Aran, el Cos d’Agents Rurals, especialment al Principat amb una altíssima densitat demogràfica i una molt gran oferta en atractius culturals on anar i turístics per visitar, treballa esquitllada d’efectius, eines i recursos, una situació que els deixa per sota del nivell dels seus homòlegs de països europeus. Guardians en tant que agents de l’autoritat que col·laboren en la gestió del medi, vigilant, controlant, prevenint, protegint, vetllant però per una àrea competencial que els sobrepassa de llarg. Mossos i mosses havent de fer complir unes lleis de protecció, conservació i garants de la seguretat als diversos usuaris amb frustrants sorpreses en controls rutinaris com la d’enxampar pràctiques esportives irregulars, fora de circuits homologats i espais apropiats, quins infractors han obtingut un permís administratiu, una llicència política per saltar-se la llei. Impensable un fet semblant a l’Europa civilitzada ja que representaria un menyspreu a la feina d’aquests professionals i un frau a la societat en general. Però a casa nostra, quan no és trampa és engany, quan no l’Estat estranger, espoliador, quan no un alt funcionari receptor de regal nadalenc que farà la vista grossa, quan no les estafes i frau fiscal d’algunes empreses, quan no… quan tot juga en contra de poder disposar de serveis bàsics públics dimensionats i de qualitat, poc poden fer governs, municipis, bons agents i les persones corrents més que apel·lar a la responsabilitat individual i col·lectiva i a no baixar la guàrdia en formació, coneixement, ciència, saber, en anades i tornades, en tot allò que ens enriqueix com a humans i com a societat avançada. La resta és un tret a la cara.
Manel Ramoneda
