“Podem dir”? – Melina Peña (Jove Cambra)

�

L’Article 19 de la Declaració Universal dels drets Humans estableix que “Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.” Des de un punt de vista lògic sembla que una declaració d’aquest tipus no pugui ser de cap manera contradita i vulnerada, però la realitat de tot això va més enllà i deixa, en ocasions, molt apartades aquestes paraules que atorguen a les persones un dret essencial i bàsic (o al menys així considero que hauria de ser) com és el dret a la llibertat d’expressió. Tot nombrant aquest precepte de tan important Declaració m’agradaria portar a coŀlació un fet succeït no fa masses dies en el nostre país. Al senyor Martín Rodríguez Sol, fins no fa gaire Fiscal Superior de Catalunya, se li va obrir un expedient de remoció del càrrec per part del Fiscal General de l’estat degut a unes declaracions que Rodríguez Sol va fer en les que opinava i, en certa manera, es posicionava favorablement sobre el dret d’autodeterminació del poble català. El cert és que no va fer falta continuar per a la remoció del càrrec ja que finalment el Fiscal Català va decidir renunciar-hi ell mateix. I vull deixar clar que no em centraré en el tipus de declaracions que va fer, i, si va fer bé o no en recolzar el que ell va considerar un dret dels catalans. Voldria anar més enllà ja crec que en aquest assumpte el més important es plantejar-se si efectivament s’ha limitat o vulnerat el dret a expressar-se lliurement. Em pregunto doncs, si realment s’han de posar límits al dret fonamental d’expressió, o si s’ha de fer en determinades ocasions o m’atreviria inclús a dir, si és necessari posar límits a les expressions de certes persones… I els límits no s’han d’entendre sempre de forma negativa. I aquí és on vull arribar. És positiu el límit que s’imposa a la llibertat d’expressió? Jo crec que com tot, és relatiu. El Codi Penal sanciona les famoses injúries i calúmnies, i aquesta punibilitat, sobretot quant a les injúries, no deixa de ser un límit a la llibertat d’expressió, però un límit positiu entesa la prevalença que té el dret a l’honor d’una persona. Però imposar un límit a la llibertat d’expressió d’una persona pel fet d’ostentar un càrrec públic em sembla simplement posar pals a les rodes i vulnerar l’essència del mateix en una societat que hauria d’estar constantment en evolució, una societat que ha de buscar el coneixement i la informació i en definitiva una societat que ha de poder expressar-se lliurement amb l’únic límit del respecte als altres. Melina Peña-Jove Cambra