Ha començat la desglobalització – Pere Prat

Els acords del OMC han significat l’obertura dels mercats i l’afebliment de les fronteres, propiciant millores significatives en molts països, però també creant tendències molt negatives per alguns altres, entre ells Espanya. La competència en preus i no ser gaire especialista en res, ha desbridat el tancament d’empreses i l’atur conseqüent. Ací ara ja no es produeix quasi res i s’importa quasi tot. No sols aquella tecnologia o l’energia que no tenim a l’abast, sinó també coses que es poden produir ací sense dificultat, però que ara es compren en els mercats internacionals. I és que avui, amb la marca “Espanya”, gairebé no es pot vendre més que sol, toros i sangria. Les grans organitzacions internacionals, que controlen molts mitjans de comunicació i també els recursos financers, segueixen dient que no s’ha de tocar res. Que aquest és el camí. Tancar les botigues petites per afavorir a la gran distribució, amb l’excusa de que així hi haurà preus més baixos. Tancar empreses “poc eficients” per transferir la producció on la mà d’obra sigui barata i no porti problemes. Així “s’optimitzen beneficis” -per no dir que s’augmenten- i es transfereixen on els tracten millor fiscalment. Però no deslocalitzar significa tancar, perquè la competència internacional és implacable. Però sembla que es comenci a canviar la tendència. Segons un estudi Mac-Kinsey, el 2008 les finances sense rostre bellugaven fluxos transfronterers de capital de 11.800 milers de milions de dòlars i el 2012, aquesta xifra ha caigut a 4.600 milers de milions. Seixanta per cent de menys (són préstecs bancaris, compra d’obligacions de l’Etat i de divises). Alguns diuen que només són les finances. Però els bancs es veuen obligats a concentrar-se amb els projectes del seu propi país, forçats / temptats per comprar deute públic domèstic, de bones remuneracions i risc controlat. I la inseguretat legal, política i financera del món hi posen la resta. Les fronteres tornen a ser vistes com una defensa. També a Europa. Els bancs italians treballen preferentment a Itàlia, els alemanys a Alemanya i els francesos a França. I no és així sols en llocs amb greus problemes, com a Grècia on s’ha fet el desert i en altres, com Espanya, on la fugida de diners no para per manca de confiança en el futur. Ho estan afavorint els mateixos estats, perquè tenen problemes i no poden gestionar correctament els seus pressupostos. I veuen que els aniria millor si retornen les empreses i les pressionen perquè es tornin a instal·lar fàbriques. El president Obama ho va definir com una de les seves prioritats polítiques. Era el fruit d’unes iniciatives orientades a estimular aquells sectors o indústries amb capacitat de competir en entorns globals i recuperar (backshore) part de la producció que s’havia externalitzat a d’altres països. Així Rajoy, Mas i els alcaldes de la majoria de ciutats parlen de la necessitat de mantenir i reforçar el teixit econòmic. Diuen que volen afavorir l’empresa i desenvolupar models “sostenibles”, però de moment sols són paraules. Les indústries ja no poden obtenir la competitivitat en els costos laborals, o en instruments de política canviària. Per plantejar seriosament el retorn manufacturer, primer s’han d’assolir avantatges competitives i generar valor afegit, i no lluitar només per costos baixos. Seria saludable eliminar la competència deslleial i equilibrar el comerç internacional. S’han de facilitar programes que fomentin l’ús moderat o intensiu en R+D+I (especialment per la indústria de l’automoció, química, farmàcia, maquinària, equips de transport…) augmentar el nivell d’automatització i de tecnologia digital –i aprofitar-se de la proximitat a clients – (en sectors com els de l’alimentació, begudes, auxiliar de l’automòbil, tèxtils de resposta ràpida…). Sempre es poden establir noves indústries i serveis, siguin de noves tecnologies o d’alta creativitat, però sempre cal que l’administració simplifiqui la regulació i el sistema impositiu per facilitar-ne la implantació i/o l’ampliació de les ja existents. I que disposin del finançament. No es poden seguir pujant taxes i impostos a unes empreses que ja no poden seguir pagant tant desgavell. I perquè es tornin a fer indústries cal que es torni a posar en marxa la roda. I sembla que els governs ja se’n comencin a adonar. Pere Prat