12.1 C
Igualada
Diumenge, octubre 25, 2020

Ha començat la desglobalització – Pere Prat

prOMC.jpg Els acords del OMC han significat l’obertura dels mercats i l’afebliment de les fronteres, propiciant millores significatives en molts països, però també creant tendències molt negatives per alguns altres, entre ells Espanya. La competència en preus i no ser gaire especialista en res, ha desbridat el tancament d’empreses i l’atur conseqüent. Ací ara ja no es produeix quasi res i s’importa quasi tot. No sols aquella tecnologia o l’energia que no tenim a l’abast, sinó també coses que es poden produir ací sense dificultat, però que ara es compren en els mercats internacionals. I és que avui, amb la marca “Espanya”, gairebé no es pot vendre més que sol, toros i sangria. Les grans organitzacions internacionals, que controlen molts mitjans de comunicació i també els recursos financers, segueixen dient que no s’ha de tocar res. Que aquest és el camí. Tancar les botigues petites per afavorir a la gran distribució, amb l’excusa de que així hi haurà preus més baixos. Tancar empreses “poc eficients” per transferir la producció on la mà d’obra sigui barata i no porti problemes. Així “s’optimitzen beneficis” -per no dir que s’augmenten- i es transfereixen on els tracten millor fiscalment. Però no deslocalitzar significa tancar, perquè la competència internacional és implacable. Però sembla que es comenci a canviar la tendència. Segons un estudi Mac-Kinsey, el 2008 les finances sense rostre bellugaven fluxos transfronterers de capital de 11.800 milers de milions de dòlars i el 2012, aquesta xifra ha caigut a 4.600 milers de milions. Seixanta per cent de menys (són préstecs bancaris, compra d’obligacions de l’Etat i de divises). Alguns diuen que només són les finances. Però els bancs es veuen obligats a concentrar-se amb els projectes del seu propi país, forçats / temptats per comprar deute públic domèstic, de bones remuneracions i risc controlat. I la inseguretat legal, política i financera del món hi posen la resta. Les fronteres tornen a ser vistes com una defensa. També a Europa. Els bancs italians treballen preferentment a Itàlia, els alemanys a Alemanya i els francesos a França. I no és així sols en llocs amb greus problemes, com a Grècia on s’ha fet el desert i en altres, com Espanya, on la fugida de diners no para per manca de confiança en el futur. Ho estan afavorint els mateixos estats, perquè tenen problemes i no poden gestionar correctament els seus pressupostos. I veuen que els aniria millor si retornen les empreses i les pressionen perquè es tornin a instal·lar fàbriques. El president Obama ho va definir com una de les seves prioritats polítiques. Era el fruit d’unes iniciatives orientades a estimular aquells sectors o indústries amb capacitat de competir en entorns globals i recuperar (backshore) part de la producció que s’havia externalitzat a d’altres països. Així Rajoy, Mas i els alcaldes de la majoria de ciutats parlen de la necessitat de mantenir i reforçar el teixit econòmic. Diuen que volen afavorir l’empresa i desenvolupar models “sostenibles”, però de moment sols són paraules. Les indústries ja no poden obtenir la competitivitat en els costos laborals, o en instruments de política canviària. Per plantejar seriosament el retorn manufacturer, primer s’han d’assolir avantatges competitives i generar valor afegit, i no lluitar només per costos baixos. Seria saludable eliminar la competència deslleial i equilibrar el comerç internacional. S’han de facilitar programes que fomentin l’ús moderat o intensiu en R+D+I (especialment per la indústria de l’automoció, química, farmàcia, maquinària, equips de transport…) augmentar el nivell d’automatització i de tecnologia digital –i aprofitar-se de la proximitat a clients – (en sectors com els de l’alimentació, begudes, auxiliar de l’automòbil, tèxtils de resposta ràpida…). Sempre es poden establir noves indústries i serveis, siguin de noves tecnologies o d’alta creativitat, però sempre cal que l’administració simplifiqui la regulació i el sistema impositiu per facilitar-ne la implantació i/o l’ampliació de les ja existents. I que disposin del finançament. No es poden seguir pujant taxes i impostos a unes empreses que ja no poden seguir pagant tant desgavell. I perquè es tornin a fer indústries cal que es torni a posar en marxa la roda. I sembla que els governs ja se’n comencin a adonar. Pere Prat

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

Veïns de Calaf reclamen una solució al tema de l’aigua, ja

Els veïns de Calaf comencen a estar ja cansats dels problemes endèmics amb l’aigua del municipi, que cada vegada són més recurrents i demanen...

L’Associació Polígon dels Plans torna a la Unió de Polígons de Catalunya

L’Associació Polígons dels Plans ha tornat a formar part de la Unió de Polígons Industrials de Catalunya (UPIC), entitat vinculada a la Cambra de...

La UEA prepara per dimecres el IV Fòrum Empresarial de l’Anoia

La Unió Empresarial de l’Anoia (UEA) reprèn el proper dimecres dia 28 d’octubre, la celebració del IV Fòrum Empresarial de l’Anoia, que havia quedat...

Una sessió particular

Intensa, caòtica i productiva, serien tres adjectius per qualificar la sessió deliberativa sobre els Espais Oberts que va organitzar el Departament de Territori el...

S’ajorna l’estrena europea de l’Igualada Rigat

El Comité Europeu d’hoquei sobre patins ha decidit l’ajornament de dotze partits de les competicions continentals previstos per al pròxim novembre 7, “atenent la situació...
Compartir