El desagradable serial de l’estiu, a més de les penoses imatges del cavernícola espanyol deixat anar, ens ha deixat el dubte filològic sobre morros i petons. La majoria dels mitjans van presentar l’abraonament de l’energumen sobre la futbolista com un ‘petó a la boca’, locució que a mi no em concorda amb el contacte entre dos parells de llavis, com diria el poeta, closos. Algun diccionari ho recull, en efecte, però jo d’això en dic ‘petó als llavis’.
Quan un servidor era adolescent, que és el moment de descoberta d’aquests assumptes, al meu redol diferenciàvem entre dues modalitats: el petó als llavis, a boca closa, i el morreig o morrejada. Per a aquesta segona acció, de més durada i amb participació de la llengua, hi havia més denominacions, no cal dir-ho (rostar, donar-se el lote, fer bistec, etc.), però segurament la més comuna era la que he esmentat; si un amic m’hagués dit que li havia fet un “petó a la boca” a una noia no hauria sabut ben bé a quina de les dues modalitats es referia. Paradoxalment, això sí, un “petó als morros” hauria estat equivalent al primer, és a dir, als llavis. Ja es veu que som en un camp força ambigu.
És veritat que altres idiomes sí que fan servir aquesta locució, però no sempre és clara. A les novel·les en italià (baciare in bocca), si el context no ho aclareix, no sé mai si es refereixen al primer o al segon. Igual que passa ni més ni menys que al Tirant: “quant trovaria un cavaller tan animos que la gosas anar a besar en la boca”.
Malgrat aquesta aparició antiga, la meva sospita és que l’expressió forma part del pack de llenguatge sexual que hem adoptat modernament de l’anglès, amb altres perles com ‘tenir sexe’ o la més extravagant de totes, ‘menjar la polla/el cony’, que porten escrit un made in USA així de gros. Per al cas que ens ocupa, la neollengua preveu ‘menjar la boca’, avui d’allò més estesa entre els joves (amb la corresponent locució substantiva ‘menjada de boca’, que suposo que a la pròxima generació ja li deurà semblar “de tota la vida”).
Un servidor, en comptes d’incorporar aquesta fórmula tan ambigua, advocaria per trobar una denominació estàndard per a la morrejada. Imagineu-vos que l’agressió del cafre hagués estat a boca oberta: com s’hi haurien referit, els mitjans? “El president de la RFEF intenta morrejar la…” o “… li fa un morreig a…”? No, és massa informal. I encara més la versió moderna “… li menja la boca a una futbolista”. De moment només quedaria el recurs, que abans no he esmentat, del ‘petó de rosca’, el menys informal entre els informals..
