El riu Duero (Douro, en portuguès) és per a la ciutat de Porto (Oporto, en portuguès) un meravellós regal, ja que, més enllà de la generositat d’unes aigües que alimenten el motor econòmic de la ciutat, les dues vessants riberenques del seu serè fluir conviden a unes perspectives excepcionals d’una mirada a ponent que sembla abraçar-se amb els horitzons llunyans de l’Atlàntic; al capdavall, una fantàstica postal d’aquelles que retens immemorialment.
No obstant això, una de les seqüències de més inexcusable mirada és i s’obté, després de baixar alguns esglaons de les escales que et condueixen cap al riu mentre et deixes portar pel sorprenent desnivell de terreny urbà que t’envolta fins a encarar-te de cop amb la imponent i espectacular presència de l’anomenat pont metàl·lic, el Pont de Lluís I; un pont d’arc de ferro, inaugurat el 1886, obra de Théophile Seyrig (de l’Escola de Gustave Eiffel), l’enginyer que ja havia projectat l’anterior construcció del Pont penjant de la Reina Maria Pia, actualment substituït pel Pont de Sao Joao.
En aquest entorn, uns captivadors i recòndits carrers, estrets i costeruts, et transporten a la contemplació dels vells edificis d’estètica medieval del nucli antic (Miragaia), no sense desestimar la suggeridora proposta de desplaçar-te per l’ascensor de la Ribera, una altra joia de l’enginyeria industrial del 1881, que salva un pendent superior als seixanta metres, i des del qual les vistes també són més que privilegiades.
Des de ben entrada l’Edat Contemporània, la ciutat d’Oporto va començar a experimentar un progressiu creixement industrial que va obligar a una oportuna i enginyosa actuació urbanística entre ambdós costats del riu, una operació que va veure, definitivament, com a resultat exitós i efectiu la construcció del colossal i gegantí Pont de Lluís I; un prodigi d’obra -en aquella època- de milers de tones de ferro que compta amb un impressionant arc de gelosia, i dues plataformes: un superior -de gairebé 400 metres de llarg- per on hi circulen el ferrocarril, el metro i els vianants; i, l’altra, inferior -d’uns 175 metres- on hi transiten els vehicles en dos sentits, amb carrils específics també per a vianants.
A més, el pont és, a part d’un magnífic mirador cap als límits de la desembocadura del Douro, un autèntic vigilant des d’on observar els vaixells que naveguen per aquest curs fluvial i de tot el que passa a banda i banda de la ribera. Això és, d’aquí estant és possible regalar-te una esplèndida panoràmica dels seculars i incomparables Cellers de la veïna Vila Nova de Gaia, a la vorera sud del Douro; aquests, una destinació, tot sigui dit, de visita obligada que, a part del coneixement de la seva història i del procés de producció del vi, et suggereix d’apropiar-te, precisament -a l’entorn del Parc del Pont i del Telefèric, i arran de riu- d’unes inesborrables estampes del Pont de Lluís I, de les captivadores cases de colors del barri portuari de La Ribeira, i en suma de la vella Oporto.
En una altra orientació, més enllà de la ciutat portuària; enfilant-te costa amunt, trepitjant unes sòlides llambordes, Oporto et descobreix el que és la seva zona pròpiament monumental: una extensa àrea -però molt accessible- que acull edificis de singularitat notable i d’un destacat valor patrimonial, avui un centre històric reconegut per la UNESCO, des del 1996, on llueixen: el Palau de la Borsa; el Mercat Ferreira Borges, la Catedral, la Factoria Anglesa; el Palau Das Cardosas, l’Estació de Ferrocarril de Sao Bento i l’Església i Torre Dos Clerigos, entre d’altres.
