Quan el 2006 es parlava dels greus desequilibris que portava l’eufòria econòmica, hi havia qui els acusava de tremendisme. Quan el 2008 expressaven les pors que fos una crisi de llarga durada -que costaria de quinze a vint anys en superar-se- els deien derrotistes. Quan el 2012 explicaven que no hi havia cap mena de raó per aquells brots verds que els governs veien arreu, els titllaven de mantenir una visió insolidària que perjudicava la recuperació econòmica. En teoria enfrontaments per temes superficials, però en realitat símptomes de problemes de fons. Socials i no sols econòmics. Preludi de canvis inevitables. Dels senyals d’una nova era que s’acostava. I res s’ha resolt. Només s’hi ha donat un cop endavant, amb solucions provisionals i dilatòries, fruit del compromís d’unes institucions encarcarades, inoperants i sovint corruptes.
Ja no es parla del problema del deute -perquè el cost del diner ha baixat- però no ha parat d’augmentar, fins arribar a xifres estratosfèriques. La política d’austeritat alemanya segueix regint per a Europa i els resultats són dolents. L’atur ha anat creixent arreu i a Espanya s’ha estabilitzat en nivells insostenibles. Els joves acaben la universitat sense altra perspectiva que l’emigració. O acceptar treballs i sous de baixes prestacions. I per acabar-ho d’adobar, els governs de les diverses nacions de la UE es dediquen més a mantenir el poder que a resoldre els problemes dels ciutadans. Justifiquen l’aplicació d’impostos més alts i de retallades en serveis, per no d’enfrontar-se al seu allunyament de la realitat. I canvien les lleis amb freqüència, només per augmentar els recursos que necessiten per mantenir-se en el poder.
Ciutadans amb la mateixa capacitat econòmica, pateixen diferents tributacions, o tenen més o menys serveis, segons el seu lloc de residència. I la solidaritat, en molts casos es converteix en exigència dels receptors, que alliçonen de com han d’esforçar-se els donants per poder pagar encara més. I els populistes es dediquen a predicar el que pocs practiquen. I aquesta hipocresia es converteix en un missatge ètic, que només és una eina per criminalitzar els que no comparteixen les mateixes idees. Així la legalitat es fonamenta en valors relatius i oportunistes. I es fan cotilles que pretenen perpetuar el poder de les elits dominants.
Però la societat ha de ser oberta i dinàmica per adaptar-se als constants canvis que el món d’avui planteja. I reclama els seus drets. Per això s’acosten noves tempestes. Ara no són els mercats, que estan atrafegats a la cerca de rendibilitats en un món inundat de liquiditat. El problema està en el cor de la màquina econòmica europea. I s’atura. La caiguda de preus a la perifèria, ja ho anticipava. I s’ha anat estenent fins envair-ho tot. I ara l’amenaça de la tercera recessió ja és aquí. Es torna a parlar de l’euro. I les condicions polítiques i econòmiques continuen deteriorant-se. I el malestar creixent dels ciutadans s’ha evidenciat en les eleccions europees del maig. Però ara sondejos i estadístiques ho ratifiquen. Les classes mitjanes estan emprenyades i els més desfavorits ja no es resignen.
Es demana més a uns governs que s’han ancorat en la ineficàcia. Són els que regalen als bancs un finançament gairebé sense cost, amb l’esperança que no baixin els crèdits. I aquests opten per la prudència i no en donen. Tothom és conscient de que és garantia de fracàs reiterar les receptes de sempre. I després de més de sis anys de crisi i amb l’amenaça d’una nova recaiguda a les portes, això és una temeritat. Però segueixen igual. Per això les onades de la crisi continuaran i seran cada vegada més grans. També les convulsions polítiques i la inquietud.
L’efervescència de les irritades classes mitjanes, disconformes amb el que els està passant, reclama solucions, propostes de profunds canvis -també de fronteres-que haurien d’obrir les portes a plantejaments molt més dinàmics que els actuals. Ningú sembla adonar-se del per què s’ha arribat fins ací. Però estem en una Nova Era. I ara tot va molt de pressa. I els canvis que esperen a la porta, no es deturen amb reformes i contrareformes. Sinó amb plantejaments valents.
Pere Prat
