Cau el sol a la plaça i el capvespre li dona un aire màgic. Les façanes adquireixen tons ocres i ataronjats, les voltes es van omplint de gent i la fressa ho inunda tot com si el dia volgués fer molt de soroll abans de morir ofegat en el silenci de la nit. La Covid19 ha revalorat la vida quotidiana, la bellesa de la normalitat. Deia Primo Levi que després d’Auschwitz no hi podria haver poesia, i estem aquí bevent gintònics i invocant a les Muses. Les taules ocupen gairebé tot l’espai. Hi ha unes noies que arriben, la pell vermella d’un dia de sol, l’ocell de la jovenesa encara a les galtes i la innocència al cor. Dues es fan un petó. Parlen ràpid i expliquen que havien quedat amb una gent per internet a la platja. Grups de nois fan soroll i gresca a veure si algunes noies els miren, elles treuen el mòbil i es fan les interessants, com si tinguessin mil plans pel cap de setmana. Així comencen les històries d’amor entre els millennials. Algú agafa una guitarra i toca una cançó. Els bars treballen a bon ritme, la pomada gelada, els plats suculents, rialles perfectes i collarets que dringuen mentre unes mans nervioses es mouen i algú explica una anècdota. Una copa es trenca. Hi ha una mica de rebombori, però la nit segueix, amb els seus dolors i delers, vanitat de vanitats, tot l’espectacle de la vida que la lluna contempla tot alçant-se, brillant i solitària, mentre la llum es desfà als glaçons que no bevem.
Igualada ha guanyat aquest espai amb els anys gràcies a la tasca dels diferents restauradors, que han anat donant vida a un espai on tot és possible. La plaça plena una nit d’estiu és la culminació de milers d’anys de civilització mediterrània. Sovint m’assec sol a una taula, veient passar la tarda, o a vegades hi soc acompanyat fent-la petar o llegint cartes astrals a vista de gent que acabo de conèixer, cadascú té les seves manies, però m’hi trobo molt a gust. Recordo vagament la plaça quan era petit. Jo era un nen a qui l’atemorien els trons i llamps del correfoc. Però, després que la corrua de diables abandonava la plaça de Sant Miquel, corria darrere recollint petits petards que no havien esclatat com si fos una festa on no estava convidat del tot i de la qual en quedaven les engrunes, l’eco buit d’una gran cerimònia pagana. Recordo que a la plaça de l’Ajuntament vaig fer explotar una llauna buida de Fanta i aquella pólvora feia pudor de victòria. Encara hi havia cotxes aparcats.
La memòria rescata de l’oblit noms d’amics i familiars que ja no hi són, anècdotes de fa molts anys. I llavors, en la intimitat de la conversa, tu i jo, pare, estem sols en un univers sense preguntes, però ple de respostes. Dos parells d’ulls que s’entenen amb una mirada, un gest o un cop de cap. I no cal res més. És el moment més bonic de la nit. Emmudeix la paraula i contemplem la plaça, amb la seva vida nua, despullada de proclames i manifestos, de veus ofegades en el ressentiment, tan sols la bellesa de la plaça i el seu instant, com un pont sobre aigües turbulentes.
