Catalunya, o més exactament els independentistes catalans, ens hem proposat proclamar la independència sense violència i sense llençar un paper a terra. Si ho féssim, seríem el primer poble del món en assolir la llibertat sense generar violència i destrucció. És, per tant, un molt lloable objectiu… que evidentment està cridat al fracàs més absolut.
Per què està cridat al fracàs un propòsit tan lloable? D’entrada quan tries un camí inèdit i més llarg, t’has de mentalitzar que necessites molt més esforç i molta més gent implicada. La història de les civilitzacions ens diu que una revolta violenta, pot triomfar en pocs dies si és prou dura i està dirigida per gent carismàtica i decidida.
A Catalunya fem les manifestacions educadament i sense llençar un paper al terra, de 6 a 8 perquè a les 9 sopem i a les 10 anem a dormir, car a l’endemà hem d’anar a treballar. Si un grup xiula a algú, n’hi ha que marxen de la manifestació “perquè aquest no és el camí”. Quan una entitat independentista convoca una manifestació, en surt una altra que diu que “és un error” i sense fer-la fracassar del tot, en limita l’assistència. Passem més hores fent tuits a la xarxa, que manifestant-nos al carrer. I així no hi ha manera.
A l’endemà de la manifestació o el mateix dia per la tele, analitzem atentament què diuen de la convocatòria els opinadors a sou de l’estat o els seus òrgans. Anàlisi que invariablement és negatiu, desencisador i/o posa l’accent en els detalls que més li interessen a l’estat. En aquestes condicions, no és pas estrany que cada dia quedem menys persones manifestant-nos al carrer.
Cal dir que no ens falten motius per queixar-nos. L’estat espanyol -i també el seu vertent català, la Generalitat- estan jugant el mateix joc de la repressió, la demagògia i la mentida. Mentre el raper Pablo Hasel pateix humiliacions a la presó de Lleida, el futbolista milionari Dani Alves viu un tracte de favor i pot elegir presó. Parlo de les presons catalanes administrades pel “gobierno autonómico”. Mentre l’ex rei viu com un rajà al Golf sense que la (in)justícia espanyola li demani explicacions, tres eurodiputats catalans han de viure a l’exili perseguits per la mateixa organització mafiosa en què s’ha convertit la cúpula judicial.
Tot i tenir l’experiència triomfadora de l’1 i 3 d’octubre de 2017, on tots junts vàrem vèncer l’Estat superant la cotilla castradora dels partits i, posteriorment, l’experiència també exitosa del Tsunami democràtic, hem tornat al camí trillat de manifestació reivindicativa “però educada” que el sistema pot digerir sense alterar-se. I així em sembla impossible aconseguir la independència, ans al contrari: som l’excusa perfecta perquè l’Estat espanyol inverteixi encara més en policia, presons, terrorisme d’estat… Al cap i a la fi, el més important per a Espanya és “la sagrada unidaz de la patria”.
Sense trencar-los pots fer ous durs, però si vols menjar-te una truita necessites trencar els ous… i batre’ls una bona estona. Si dediquem més temps a fer tuits que a sortir al carrer, la llibertat de Catalunya va per llarg. Per molt llarg.
