A mode de presentació, l’Elisa em va situar en què va néixer en aquella època en què, a Igualada, encara es veien les criatures jugant a les places fins al capvespre i; després, de més grans, ja es reunien tot configurant una mena tribu urbana que va aprendre a compartir uns primers estadis de multiculturalitat. Tot una lliçó de vida i d’obrir-se al món amb una ment ben expansiva.
Seguidament m’explica que, amb una criança no gens convencional, va gaudir de l’acompanyament immesurable d’una mare soltera apoderada; una dona amb empenta i amb una mirada pro activa –diu- que no encaixaven gaire amb els temps que corrien aleshores. Educada en la llibertat i el respecte humà, des d’una criança sana i molt unida a la “Pachamama” (la visió no occidental de la “Pacha” o Mare Terra), va viure una infantesa, adolescència i joventut al costat d’aquesta mare, de la qual se’n sent més que orgullosa. En paraules seves: “Potser la meva mare i jo, estàvem despuntant i trencant motlles sense saber-ho (?)”. Agraïda d’haver estat receptora de tot l’amor positiu i d’uns superiors valors, avui es reconeix –a ella mateixa- com a garant d’unes millors ensenyances que distaven força dels imperatius acadèmics adreçats a una alumna de tarannà rebel a qui no li agradava estudiar. Així i tot, la vida no va tardar a marcar-li unes pautes de conducta fins a integrar un fet: que cal omplir-se de tot allò susceptible de fer-te créixer. Als nostres dies, després de ser rodamón, viure i experimentar … i tornar a casa, l’Elisa és una jove graduada en Electromecànica; una competència a la que li seguirien disciplines superiors com la Prevenció de Riscos Laborals, la Integració Social i les Relacions Laborals. Esferes referides a les relacions humanes i al tracte social, i que l’han inserida professionalment i de tot cor en aquest extraordinari univers.
Tanmateix, amb la parada estricta de tota activitat i amb el temps que ens compel·lia una pandèmia, en mig d’un raonable sentiment de no voler desaparèixer, no li van faltar hores per a decidir-se a voler deixar un llegat a totes aquelles persones que en un futur els pogués suscitar algun interès descobrir els coneixements que li havia regalat la vida. El resultat, producte d’un vivaç estat energètic, és aquesta admirable creació, “Maquíllame el vértigo”, una obra en què es proposa de donar veu des d’un imaginari anònim -a través de la prosa poètica- a totes aquelles persones que li van anar fent confidències a través d’un compte oficial, expressament creat, a Instagram, @elisapascoch.prosa; des del qual el reclam era recopilar i compartir -a les xarxes socials- els seus escrits. I, al capdavall, amb una insospitada participació d’instagramers, va ser una escriptora colombiana, Lola Ferrin, qui a partir d’una critica constructiva va animar-la a convertir aquells escrits en les pagines d’un llibre.
Aquest llibre és tot una promesa per a una dona valenta que, sense embuts ni vergonyes, comunica amb veu consistent i inalterable un autèntic dietari de vida i pensament compartits, des de la confiança i la lleialtat, amb un gran nombre de persones. I, havia de ser el recurs del relat prosaic, combinat amb un ocorrent disseny gràfic de la mà de la dissenyadora, fotògrafa i editora, Maria Lastra, el que més s’avindria a la creació d’un poemari diferent de les publicacions de poètica tradicional. En conseqüència, la pròpia portada ja és un magnífic preludi de les entranyes del llibre, endemés de mostrar l’amor per la Natura, la feminitat o l’apoderament, tan vius en l’autora, i tan particularment experimentats al decurs d’un any tan estrany com fascinant. Després, la indexació d’aquest llibre és una genuïna invitació al gaudi de dos sorprenents tipus de lectura que combinen la prosa a dit i amb la lectura abillades d’il·lustracions pròpies i d’algunes seqüències fotogràfiques.
