Certament, el coneixement no té fronteres. Tampoc edats. I a Igualada en tenim un exemple molt clar. Una història de tenacitat, d’enorme capacitat mental i de lluita incansable per a un objectiu molt meditat. Probablement, un cas únic a Catalunya.
Narcís Rojas i Mas, igualadí de 90 anys d’edat, pèrit industrial tèxtil i vinculat molts anys a la fàbrica de gènere de punt de la família, va decidir-se a no deixar descansar la seva ment i es va obsessionar en construir una cadira de rodes elèctrica amb la que fer més fàcil pujar i baixar escales a la gent malalta o discapacitada. No només hi va posar els cinc sentits, sinó que, per reciclar-se i aprendre més, va estudiar cicles de grau superior a l’IES Milà i Fontanals, a costat de joves de vint anys. No es coneix cap cas més d’un avi de 90 anys estudiant un cicle oficial superior. Al Milà i Fontanals no s’ho podien creure. Però era real. I, com totes les coses, té la seva història.
En Narcís m’explica que, ja fa anys, un parent es va quedar impossibilitat, i on vivia, en una casa ja vella, no tenia ascensor. “Un dia t’hi trobaràs, em va dir, però el cert és que amb la meva dona va passar el mateix. Vam haver de traslladar-nos. Llavors ja m’havia capficat en el projecte, era cap al 2012”. Eren anys complicats, en plena crisi, i en Narcís ja comptava 82 anys. El taller de casa, on durant tants anys s’hi van reparar màquines de la fàbrica, va convertir-se en l’escenari de l’aventura. No era la primera. “Ja tinc dues patents, però no les he portades mai a la pràctica”, assegura el Narcís, amb una claredat en les seves explicacions -cap clar, en diuen- que sembla impossible en la seva edat. Quina sort.
La seva idea era construir una cadira que funcionés amb energia elèctrica, que fos capaç de pujar i baixar escales amb una persona asseguda, i que pogués controlar per sí mateixa, sense ajuda. A més, la cadira hauria de poder girar sobre el seu propi eix, de forma que fos capaç de conduir-se per passadissos de casa, i d’entrar en les habitacions. També que fos capaç, tota sola, d’entrar en un cotxe… Un projecte digne de treball de final de carrera per a un enginyer! I ho va aconseguir.
“Encara estic millorant-la, la cadira, i busco algú que es vulgui implicar en fabricar-la”, explica. De moment, el prototipus que ha construït, funciona molt bé. M’ensenya un vídeo on es veu com la cadira, talment com si fos un robot ple de sensors, puja i baixa escales com si res, lentament, però amb seguretat.
A Suïssa hi ha una marca especialitzada que construeix un cadira similar. “Però és molt gran, massa, i costa uns 32.000 euros. La meva cap a tot arreu, és més petita. L’he fet pensant que pugui pujar i baixar escales de 90 a 100 centímetres d’amplada, no cal més”.
Acompanyat del seu gendre, Narcís Rojas va anar a Madrid, al Centro Estatal de Autonomia de Personas y Ayudas Tècnicas, que depèn del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social, a explicar el seu projecte. Ja es poden imaginar que van quedar completament sorpresos. “Els va agradar molt, i em van dir que seguirien el projecte”, explica, tot mostrant amb orgull ben lògic una carta d’aquest organisme públic.
Un dels detalls més sorprenents d’aquesta història és veure un parell d’orles on es veu la fotografia d’en Narcís Rojas, envoltat d’un grup d’alumnes que podrien ser perfectament els seus néts…. Va fer dos cursos a l’IES Milà i Fontanals, primer un de mecatrònica industrial, i un altre de manteniment electrònic fins el curs passat. “N’he quedat molt content, dels professors, dels companys i de tota la gent de l’institut, he gaudit molt”.
Per treure’s el barret!
