Les darreres paraules escrites d’Antonio Machado a Cotlliure van ser “Estos días azules, y este sol de la infancia”. El vers que ja ha esdevingut tòpic i carn de twitter resumeix molt bé el record de les vacances d’un nen qualsevol. El cel blau que fa joc amb el mar i el sol resplendent al bat del migdia d’aquells dies llargs i eterns. Els nens són els reis a l’estiu. Gaudeixen d’un privilegi que ja ha estat vedat als adults (no a tots) i la canalla allarga els dies i les nits amb jocs, piscines, xerrades a la fresca o bé comptant estels. Els infants reben aquest premi per un any escolar exigent i sobrecarregat. Però els pares han de fer veritables equilibris, d’horaris i econòmics, per poder “col·locar els nens”, com es diu vulgarment.
Hi ha vàries opcions: cangurs, escoles d’estiu, colònies, casalets… Però la millor opció són els avis. La gent gran són els altres reis de l’estiu. Uns monarques venerables, protectors, que projecten sobre els nens una ombra llarga de saviesa i de tendresa acumulada en anys de camí, sovint ple de desfetes i cops de puny. Qui ha viscut per arribar a vell no hi arriba sense ferides. Els avis viuen de records i els joves tot just estan fent-los. Per això hi ha entre avis i néts aquesta relació tan profunda.
Al meu avi Vicent Pascual el recordo pujant la costa d’un carrer de Finestrat, un bonic poble mediterrani de la costa alacantina, saludant unes dones vestides de negre assegudes als portals. Recordo la tia Pepica xerrant amb ell sobre els bancals de garrofers, fruits que feien una olor nauseabunda i que sols el gessamí compensava en la fragància d’aquells carrers blancs i costeruts. La tarda s’encetava amb un gelat de menta d’una marca ara introbable. Després el deixava a ell jugant a dòmino amb els altres grans del poble, als quals ell regalava lliçons amb la seva ampla saviesa, i aleshores jo baixava gambant cap a casa del meu cosí, passant pel carrer on vivien en Ricardet, un parent llunyà, i en Lucio, el fill d’una parella de la Guàrdia Civil, que era company de jocs infantils. El record d’aquell món dens i fecund de la infantesa perdura en mi. El temps és implacable, però ens regala cada any un nou estiu. I els avis ja no hi són, però n’hi ha de nous.
Bernat Roca, professor de Filosofia i Història
