Cada infant que ve al món és una nova oportunitat que la vida es dona per poder experimentar-se a ella mateixa. La creació de vida, el regal més bonic que la natura ha fet a la dona, no es pot separar de la nostra condició finita i mortal. Potser per aquest motiu en les antigues cultures les dones anaven tan lligades a la mort com a la vida: les Moires gregues, les tres Parques romanes o les Nornes dels vikings.
No podem oblidar les tres bruixes del Macbeth de Shakespeare que guien l’assassí del rei Duncan al tron d’Escòcia, les tres Gràcies de la mitologia o les tres deesses que en el judici de Paris es juguen per caprici el destí de Troya i de milers d’homes. Paris es decanta pel favor d’Afrodita que li aconsegueix l’amor d’Hel·lena, desencadenant així l’odi i la guerra. Probablement tot té origen en les tres llunes (blanca, negra i vermella) de les religions antigues matriarcals que celebraven al voltant d’un arbre el sacrifici del mascle banyut, com Ulisses lligat al pal de la seva nau de retorn a Ítaca. Però de totes les “mares” terribles de la mitologia la més destacable va ser Kali, consort de Xiva, i redemptora de l’univers, mare còsmica, i de la qual fins i tot Teresa de Calcuta en respectava el culte als seus temples antiquíssims.
Som humans perquè som febles, finits, imperfectes, i no pas omnipotents. La finitud no és pas la mort sinó la vida ja que en la infinitud cap acte humà tindria sentit. La caritat i la solidaritat són virtuts humanes, perquè els Déus, ni a les mitologies antigues ni en l’Antic Testament, eren compassius ni solidaris, com a molt pietosos. Va ser amb Crist, el Déu encarnat en home, ideal superior de la humanitat, que neix aquesta moralitat humana i alhora divina, sagrada i profana. La de l’home senzill que no busca rebre sinó donar, que renúncia a la corona d’or a canvi de la d’espines, que fa del martiri una experiència redemptora, sovint de forma artística i creadora. El psiquiatra i psicòleg suís Carl Jung sempre explicava que la vida de Crist, i no pas la seva església, era una gran metàfora de l’experiència vital humana, un mirall. I recordem ara Maria, que probablement va acompanyar el seu fill al calvari amb les altres dues Maries, d’identitats confuses segons els evangelis. Maria era símbol de la vida de Crist i també del seu martiri. Les dones continuaven, al voltant de l’home lligat, teixint l’eterna dansa de la vida.
Bernat Roca, professor de Filosofia i Història
