Diuen els experts que fa trenta mesos que patim sequera. Poca aigua vinguda del cel en aquestes contrades. Decrets inútils, rieres esllanguides, camps polsosos, boscos amarronats, matolls secs i jardins tristos són corrents arreu. Contrasten amb la gespa verda del Parc Central a Igualada, on s’han plantat gran quantitat d’arbres i plantes, que tenen aigua a dojo. Aigua que, ai-làs surt de les entranyes d’aquesta Aqualata de sempre, on el líquid element només era al nom, mentre la terra seca de muntanyes i prats conreaven el caràcter dur i tenaç de la nostra gent.
Estem en ple estiu, en un any caracteritzat per successives onades de calor tòrrid. L’aire es fa irrespirable i, com costa dormir, molts surten a passejar quan arriba el capvespre. Les Festes Majors dels pobles de la comarca inviten a oblidar els problemes i a fomentar l’alegria. Però malauradament massa temes de converses giren al voltant de la situació en què vivim. La sequera no només és de falta d’aigua. També ho és de manca d’idees.
Sembla que la majoria dels càrrecs institucionals s’hagin encomanat de la gresca i la insolidaritat. Cadascú vol l’aigua per regar el seu jardí, mentre veu com tot el que els envolta es va assecant. Ja no són només els civilitzats i esvelts avets del nord d’Europa els que malviuen i moren per falta d’aigua. També s’assequen els pins, el boix, el romaní i l’alfàbrega que han caracteritzat el nostre Mediterrani. Les diferències que s’haurien de debatre al voltant d’una taula, a l’ombra d’una figuera i amb un refresc a la mà, s’estan convertint en baralles tavernàries, d’ambients irrespirables, on els insults i amenaces són el llenguatge que precedeix les accions violentes.
Els gegants i capgrossos, que ballen al so de les gralles en les Festes Majors, van quedant arraconats per les explosions i el foc dels diables que diuen que tot s’ha de cremar i fer foc nou. De moment la sequera va acumulant combustible. Mao Tsé Tung deia que només calia un home amb un llumí per encendre la plana. Ara estem envoltats d’incendiaris i la teia està a punt. Els pressupostos de la funció pública, que tant s’han oblidat de l’aigua durant anys ara són un correm-hi tots, cadascú amb les seves solucions, interessos i lluites pel poder. Però estem contents perquè tenim a la vora un parc verd, on corre l’aigua que tant ens falta.
