Abans d’ahir va fer tres anys de l’1 d’Octubre. Un dia que perdurarà en la memòria de tots i totes. No només per l’enorme pas endavant que vam fer com a poble, unit en una sola direcció i en defensa del que és nostre, sinó també per la brutalitat que van protagonitzar les forces de l’ordre espanyoles, especialment, pel que fa a l’Anoia, la Guàrdia Civil. Les imatges d’allò que va succeir a Montmaneu o a Sant Martí Sesgueioles no s’esborraran mai de la nostra memòria. Mai.
Malauradament, l’objectiu pacífic -sempre- que va portar el procés sobiranista fins a l’1 d’Octubre convida a no defallir, a protestar… i a la mobilització permanent no violenta. Com diu Jordi Cuixart, “quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret”.
No és casualitat que la setmana de l’1 d’Octubre un tribunal hagi destituït el President de la Generalitat per haver penjat pancartes al Palau de la plaça Sant Jaume. És una manera més, claríssima, de menyspreu públic de l’Estat a l’independentisme. Una clatellada al sentit comú i a la democràcia, tal i com ja defensen des de múltiples instàncies internacionals. No es tracta del fet en sí que ha inhabilitat el President, sinó els mecanismes judicials que, una vegada més, s’han fet a mida contra tot allò que molesta a Espanya. No anem bé.
Ens podria quedar la possibilitat de desobeir la pròpia consciència i caure en la resignació i en la frustració. Deixar córrer la lluita compartida per l’autodeterminació i els drets humans. Doncs no.
No caurem en la perversitat de donar la raó a qui posa fronteres a la llibertat d’expressió, destrossa el nostre Estatut o manipula les lleis o la pròpia Constitució fins a límit just per sortir-se amb la seva. Avui es travessen línies vermelles amb completa impunitat, per vergonya de tantes i tantes persones que van lluitar per aconseguir la democràcia.
Per defensar-la, ho tornarem a fer. Tantes vegades com calgui.
