La polèmica ha estat servida aquests darrers dies. Tots els mitjans de comunicació, tan nacionals com internacionals, s’han fet ressò de la notícia que no hem deixat d’escoltar: el president de la Real Federación Española de Fútbol (RFEF), Luis Rubiales, li fa un petó forçat a la jugadora Jenni Hermoso durant la celebració del Mundial 2023 que les noies van guanyar. Una gesta històrica que s’ha vist entelada per un comportament masclista que ha donat la volta al món.
Mentre que els telenotícies de diferents països, fins i tot d’institucions de gran abast com la FIFA o la ONU, han rebutjat la conducta d’en Rubiales, aquí tenim a certs sectors mediàtics, polítics i socials, també dins la RFEF, que no condemnen els fets i continuen blanquejant la imatge d’un senyor que no té suports, més que d’aquells als qui té comprada la seva voluntat i l’aplaudien l’altre dia a l’assemblea extraordinària en la que s’esperaven unes disculpes sinceres i la dimissió posterior del màxim mandatari. Però no. No va ser així.
Després d’emetre un discurs completament victimista, populista i ple de mentides, on posava en dubte el que tota la ciutadania havia vist, Rubiales no va gosar a demanar un perdó honest, a la Jenni i a totes les dones. Un discurs que, al meu entendre, posa entre les cordes a la víctima en lloc de a l’agressor. Com hem vingut veient, aquesta ha sigut la tònica en els últims anys a l’Estat espanyol.
En Rubiales, creient-se totpoderós, ja que és un senyor de diners que tampoc està lliure d’escàndols i de corrupteles que ara pretenen tapar els seus afins, va fer el que li va donar la gana quan va petonejar a la Jenni. Perquè, darrere d’aquell petó, hi ha un domini implícit de l’home sobre la dona, que és la xacra principal del masclisme estructural existent a la nostra societat. Per tant, no és un simple «piquito». El petó és poder. El petó són diners. El petó és desigualtat. I un senyor d’autoritat i d’ordre, evidentment, no vol perdre la seva posició hegemònica.
Rubiales ha manipulat com ha volgut la versió real dels fets i ha buscat suports dins la RFEF per tal de deixar en fora de joc a la víctima. Aquells aplaudiments posteriors al seu discurs eren una mostra més de que les institucions encara oloren a naftalina. Però més enllà del poder institucional d’en Rubiales, també té un poder polític del que se’n parla poc. I és que, si va ser capaç de fer el que li donava la gana quan li va fer un petó no consentit a la Jenni, com no volem que també utilitzi a la seva família per construir una contranarrativa antifeminista que l’exculpi?
La seva mare, ara en vaga de fam dins d’una església, més les seves filles, cosines i amigues del poble, volen que sentim compassió per ell, per un agressor. El que està fent la seva família, a més a més d’un espectacle ridícul, és perpetuar les relacions de poder entre homes i dones que el vertader feminisme ha trigat anys de lluita en poder doblegar, però no encara destruir.
Així que, el vertader fals feminisme no el representen totes aquelles dones que han dit que ja n’hi ha prou. El vertader fals feminisme és aquell que dinamita tot el que el moviment ha conquerit perquè es respecti a les dones i se les tracti igual que als homes en tots els espais de la vida pública. I és una gran notícia que en aquest tema de transcendència mundial hi hagi hagut un consens social tan gran en uns temps on la polarització és implacable.
La minoria que encara defensa, blanqueja i exculpa a en Rubiales, no és suficient per frenar l’avenç de la nostra societat. Malgrat tot, el petó forçat no havia d’haver sigut la notícia el darrer 20 d’agost. De fet, aquesta no ha de ser mai més una notícia. Les nostres campiones són elles. Elles són les protagonistes. I per aconseguir que continuïn tenint visibilitat en un espai masculinitzat com el futbol, així com en tots els espais on encara cal trencar amb les barreres de poder que impedeixen una igualtat real entre homes i dones, continuarà al carrer un moviment desplegat i organitzat que confrontarà al masclisme en el partit més important de la seva vida.
