Entrevista a José Fernández Aguado, Psicòleg
Tinc 51 anys d’edat, i sóc veí de Capellades. Llicenciat en Psicologia, estic especialitzat en abús i manipulació psicològica. També soc mediador i psicòleg general sanitari. He escrit el meu primer llibre, “Las relaciones respetuosas, auténticas y libres”. El podeu trobar a la Llibreria Llegim d’Igualada.
Això de visitar el psicòleg s’ha anat, podríem dir, normalitzant entre la població? Abans anar al psicòleg feia cert temor, però avui ja no és així…
Sí, ja és una tendència dels últims anys, que la pandèmia ha intensificat, i sobretot entre gent jove. Tenen molt normalitzat anar al psicòleg i fins i tot molts pacients que tinc de 20 anys o al voltant d’aquestes edats, demanen als seus pares que els portin al psicòleg, la qual cosa és inaudita.
Això és positiu?
És positiu perquè hi havia una mancança de consciència que molt patiment era conseqüència de raons psicològiques, i no es demanava ajuda. El risc és que es “psicologitzi” la vida quotidiana, de manera que les frustracions del dia a dia, que si m’ha deixat una parella, dificultats econòmiques, estrès de tenir una agenda molt plena, doncs es converteixin en motiu de consulta psicològica. Ara bé, en casos de patiments, o malalties mentals, per a les quals la gent no demanava ajuda, i ara ho fan, el canvi val la pena.
Es parla molt de la salut mental. De parlar-ne tant als mitjans de comunicació, correm el risc de no acabar donant-li el valor que té?
A Espanya hi ha una gran mancança, que és la salut mental a nivell públic. Hi ha alguns serveis a la comarca, però estan totalment desbordats, no tenen els recursos necessaris per atendre la necessitat de salut mental de la població. La pràctica privada ofereix una alternativa, però no tothom se la pot costejar… Aleshores, en una societat on certes associacions o les entitats que oferien un referent a les persones, de manera molt clara la religió, estan en crisi. La gent continua tenint la necessitat d’una guia, i aquí entren quantitat d’alternatives que moltes vegades no són realment molt saludables o no són fiables…
Per exemple?
Terapeutes que no tenen formació i que tracten malalties mentals… No cal anar molt lluny per veure una quantitat d’oferta d’especialitats que ajuden a la persona a superar crisis personals. No podem banalitzar la salut mental, i és un risc posar-se en mans de paraprofessionals. A ningú no li passaria pel cap anar a treure’s un queixal amb algú que no fos un dentista… En el camp de la salut mental tothom s’atreveix a exercir, i això és dramàtic.
Per què teniu tanta feina? No sabem parlar, assumir els nostres propis errors, no sabem tenir mà esquerra, avaluar les nostres possibilitats? Per què hi ha tantes depressions? Si aquestes persones haguessin tingut un psicòleg a prop, es podrien evitar?
Podria haver ajudat molt. Abans et parlava de la religió, però una altra institució tradicional és la família, el paper de la qual s’ha vist molt transformat, amb canvis tecnològics, canvis socials, econòmics, que ens obliguen a adaptar-nos. I tenim dificultats per fer-ho.
Hi ha molta soledat, i serà la pandèmia del segle XXI, precisament en el moment en què més connectats estem, però precisament estem substituint les connexions per la vinculació. La virtualitat ens connecta, però no ens dona presencialitat que és el que realment les persones necessitem.
L’escalf i l’abraçada.
Exacte. Saber que tens algú que es preocupa per tu. Això no ho canvia un “like” a les xarxes, o un missatge de Whatsapp.
Has escrit un llibre sobre les relacions. Què vols explicar-nos?
Donar una eina per ajudar a relacionar-nos millor. Relacionar-nos és com respirar, sempre ho estem fent. En el llibre faig referència a dos tipus de relacions, les que tenen a veure amb els altres, i amb mi mateix, i unes són complementàries de les altres. No tracto de manera molt diferent als altres, de com em tracto a mi mateix. La qualitat de les relacions que tenim amb les altres persones és el principal determinant del nostre benestar. Sense adonar-nos-en, cometem molts errors que poden desembocar en relacions tòxiques.
Un exemple d’això.
La distància adequada, quina és la que haig de tenir amb el meu fill, amb la meva parella.. Aquest és un concepte que té a veure amb l’equilibri. Jo no puc estar molt a sobre d’ell o d’ella perquè si no interfereixo amb la seva necessitat d’autonomia. Tots tenim la necessitat de ser autònoms, però a la vegada no puc estar molt lluny perquè aleshores em desvincularé massa d’ell o ella i s’acabarà produint aïllament. L’important és trobar aquesta zona que d’equilibri. Molts dels conflictes que tenim amb les persones que ens envolten tenen a veure amb l’establiment d’aquesta distància. Jo vull més aire i tu en vols menys, doncs hem de seure a parlar i a establir quina serà aquesta distància.
Quins són els casos que més et trobes a la consulta, i a quines edats?
Hi ha molts problemes d’adolescents, que tenen a veure amb canvis en la família. També hi ha moltes addiccions a les apostes on line. Molts pares no tenen consciència encara del perill que comporta que el seu fill estigui a la seva habitació connectat a Internet. Hi ha també molts casos de nois i noies que creuen que es queden fora del que és la norma o estil d’imatge que hi ha a Instagram. Hi ha un estrès molt gran per ser acceptat i per tenir una determinada imatge.
