Si bé la construcció del mur el 13 d’agost de 1961 va constituir un episodi clau de la història d’Alemanya, i sobretot de Berlín, la Porta de Brandenburg -la porta de la ciutat- va esdevenir el centre d’atenció d’aquell esdeveniment en passar a ser un monument inaccessible en terra de ningú entre l’est i l’oest, al llarg de vint-i-vuit anys.
A la dècada dels 80, quan vaig visitar Berlín, per primera vegada, àvida d’una gran curiositat per a observar en viu i en directe el que significava aquella vergonyant fractura de la vida ciutadana, d’una ciutat dividida inhumanament en dues parts; certament, no vaig tenir problemes per a franquejar aquella barrera. Aleshores, eren bastants les anades i vingudes de ciutadans d’una part a l’altra; passar de Berlín Oest a Berlín Est era com travessar qualsevol altra frontera nacional, i només calia canviar la moneda per marcs de l’Est i no portar cap diari ni llibre de la zona occidental. Això, sí: la prohibició de no fer fotografies d’estacions, fàbriques o edificis del govern era determinant.
En definitiva, la divisòria entre Berlín Est i Berlín Oest era considerada com una frontera nacional en la qual la revisió del passaport era un fet acostumat; més enllà, no vaig observar cap control especial sobre el grup de persones que creuàvem el mur a la mateixa hora, malgrat que qualsevol cautela era poca i no podies més que sotmetre’t a totes les disposicions policials. I és, en conseqüència, que no m’imagino el que podia suposar viatjar pel teu compte, passant de la zona oest a la zona est … El fet d’haver tramitat el teu passatge a través d’una agència de viatges, realment, et proporcionava totes les garanties de poder descobrir i observar molt de prop aquella realitat tan commovedora del Berlín Est.
La Porta de Brandenburg (Brandenburger Tor), a la Pariser Platz, tot i les estacades de la història, sempre ha estat l’autèntica icona de la capital -ja sigui la ciutat unificada o dividida- des del dia de la seva construcció entre els anys 1788 i 1791, per encàrrec de Frederic Guillem II de Prússia. Dues majestuoses fileres de sis columnes dòriques -a imitació de la porta d’accés a l’Acropoli d’Atenes- constitueixen el puntal pròpiament dit, obra de Carl Gotthard Langhans, que dona un aire majestuós i elegant a una construcció que, a més, es veu grandiosament rematada per una espectacular quadriga: l’estàtua de coure de la Victòria alada i el seu carro amb quatre cavalls, unes peces escultòriques dissenyades per Gottftied Schadow (còpia d’un original que es troba en Museu Märkisches).
La seva funció original, dins d’una ciutat que sembla prolongadament inextingible, era ser la Porta de la pau en mig d’un enclavament prussià que –irònicament- funcionava com a parada de control de fugues i desercions, a més d’un punt per a la recaptació d’impostos. Després, des de principis del segle XIX, incorporades l’àguila prussiana i la creu de ferro va consolidar-se com la Porta de la Victòria, la que durant la Segona Guerra Mundial va patir els pitjors danys. Emperò, curiosament, va ser el Berlín Oest el que d’acord amb una acció de cooperació va fer una nova reproducció de l’estàtua alhora que els alemanys de la franja est van assumir la rehabilitació de la porta, concedint-li novament tota la simbologia de la pau amb què aquesta deessa havia d’obsequiar a la capital de la República Democràtica. Recentment, quan el mur de Berlín va caure el 10 de novembre de 1989, ha estat identificada com al més gran emblema de la llibertat i la unificació de la ciutat; altrament un veritable punt de reunió de berlinesos de l’est i de l’oest.
En la seva extensió cap a l’Est, des del Parc Tiergarten, a través del famós passeig Unter den Linden (literalment, “Sota els Til·lers”), no trigues a adonar-te que estàs trepitjant un enorme pols vital; en altres temps un vell camí regi i la peça central per als esbarjos d’una decadent aristocràcia i la incipient burgesia de principis del XX. Més enllà de la porta, i fins i tot abans de 1961, en aquest entorn ja s’havien aixecat molts dels edificis civils i de govern que conformarien el sector més diplomàtic i administratiu de la ciutat. Avinguda endavant, mentre t’acompanyen una sèrie d’estàtues d’antics herois alliberadors del passat militar prussià, vas inaugurant una mena de caminada cap al centre de la urbs, deixant a banda i banda unes admirables joies arquitectòniques molt ben restaurades, com poden ser: l’Òpera Estatal i la colossal Universitat Alexander von Humboldtt, notables segells del que va ser la capital de la República Democràtica Alemanya.
