La nova era – Jaume Descarrega

Segur que la tardor de l’any 2012 ens queda molt llunyana. Com a màxim recordem -al marge de fets personals importants- la primera diada a Barcelona i poca cosa més. I tanmateix va fer molt d’enrenou, la notícia -mal explicada- que segons calendaris ancestrals, al desembre, concretament el 20 es produiria la fi del món. Del nostre món. Com sempre els propagadors de la “notícia”, en els grans mitjans de comunicació, en feren mofa. I de fet, com que “que varen tenir raó”, perquè la vida seguia aparentment igual, van deixar d’interessar-se pel tema. Fins aquí res de nou. Una vegada més els “apocalíptics”  l’havien errat. El que falla és, com quasi sempre, el mateix nucli de la “cosa”. I és que la notícia, tal com va ser difosa, era falsa. Manipulada interessadament i tractada amb el menyspreu típic dels altius admiradors de la “veritat demostrada científicament”. Aquells que havien dominat la Vella Era, que no s’adonaren que s’acabava en aquells moments. El que en realitat deien els entesos interpretadors de calendaris i profecies de les antigues cultures era, que en aquest moment la Terra entrava en una nova era, batejada de diferents formes segons les ubicacions d’aquestes fonts. Bàsicament que la Terra entrava, en el seu periple per l’univers, en una zona directament  afectada per una gran pluja de plasma, que acceleraria les coses, pel bé i pel mal. En la Nova Era, tots els problemes no resolts, totes les coses ocultes durant anys, tot el que havia estat “a l’espera”, es precipitaria i es feia evident. I caldria afrontar-ho i sobretot resoldre-ho, perquè de no fer-ho, no ens ho trauríem del damunt. I ja no s’hi valdria deixar-ho podrir o negar la realitat de les coses. Calia enfrontar-ho. Això representava el final d’una manera de fer  -l’Antiga Era, que no el final del món- sinó la possibilitat que realment els homes entressin juntament amb el planeta en una època -on s’obriria la possibilitat de fer net amb la porqueria del passat-  a voluntat de cada individu i així de construir un nou món, millor o pitjor, segons l’ús que en fem del “fenomen del plasma universal”. Si la notícia s’hagués difós, correctament, amb interès de ser fidels al seu context -al marge que ens ho creguem o no- els curiosos interessats hauríem estat atents a seguir els esdeveniments des d’un altre punt de vista. Hauríem seguit per exemple com els anava als quatre paradigmes posats en causa per la Nova Era (segons totes les cultures). La religió, la ciència, l’economia i la política, que havien estat els pilars de la Vella Rra, són precisament els que havien de canviar de soca-rel. En la Nova Era ja no tenen el lloc primordial que han tingut en el passat. I aquell sistema que ens han dut on ens han dut, queda afectat per les noves influències. Però res ens impedeix, fer-ho ara, amb 20 mesos de marge. Sí. Només 20 mesos. I potser deixaríem de riure’ns “de la fi del món”: I ara ens adonem de com canvien de pressa les “coses”. De com es precipiten els problemes antics per resoldre… No cal fer-se “sacerdot” de la Nova Era per considerar aquests canvis amb més amplitud de mires. Només cal fer un petit exercici de retrospecció sobre aquets quatre paradigmes -segons alguns els quatre genets de l’apocalipsi de la Vella Era- i analitzem com han estat afectats en aquests darrers 20 mesos. Veurem si n’han passat de coses. D’aquelles que ens haguessin semblat impossibles aquella tardor i que ens duen a veure  i viure actualment en una “societat convulsa”, on tot el que ara veiem vell,  arnat i caspós, trontolla i va caient, ensenyant-nos les seves tripes negres i pudentes… I sense donar-nos temps de pair-les. Potser, res té a veure amb els Hopis, Maies, Egipcis, Caldeus o Dogons. Potser tampoc amb les seves profecies. Potser són només el resultat, de la no menys vella llei de la causa i l’efecte. Però potser podem veure-les des d’altres punts de vista més suggeridors que els coneguts de sempre. I això també és Nova Era. Jaume Descarrega