L’Oriol Grau és una persona polifacètica: actor, director, creador, professor, cantant… i aquest cap de setmana el podrem veure al Teatre de l’Aurora amb el seu espectacle “La mare, el dimoni i jo”, un monòleg de comèdia, escrit per ell mateix i que ha assolit molt d’èxit a Tarragona, a la Sala Trono. Conversem una estona.
Aquest cap de setmana portes a l’Aurora “La mare, el dimoni i jo”. Què es trobarà el públic?
Doncs trobarà una comèdia autobiogràfica, on utilitzo la meva biografia per posar-hi ficció i per parlar de temes dels quals m’interessa parlar. L’obra, a grans trets, és un clam a la desobediència, a aquella que, quan tu tens una idea o un talent que vols tirar endavant i hi ha persones que t’ho volen impedir, has d’aplicar. Aquest és el clam principal de l’obra, sempre en clau de comèdia. Interpreto diversos personatges, també canto (jo havia sigut cantant d’orquestra en la meva joventut) i faig un repàs de tota la meva trajectòria artística.
Tu has fet molt teatre però no havies fet mai un monòleg. Què t’hi ha portat?
És el primer monòleg que he fet a la meva vida. De fet, li vaig demanar al productor, al Joan Negrié que, com a mínim em posés un músic per no estar sol a l’escenari i aleshores m’acompanya en Roger Conesa, que és un músic multiorquestra. El mateix Negrié em va dir un dia: “Oriol, ja tens l’edat de fer un monòleg”, un estil al qual sempre m’havia resistit. Finalment vaig entomar el repte i vaig utilitzar la meva vida per parlar de coses que volia explicar.
Imposa posar-se sol dalt de l’escenari?
Doncs la veritat és que no. Potser perquè porto l’obra molt ben preparada, potser perquè tinc un director excel·lent, en Roberto G. Alonso, i surto molt segur a escena.
Ha estat difícil escriure una obra sobre un mateix? Tot el que hi passa és veritat o hi ha parts de ficció?
Escriure és la cosa més difícil de la meva professió, per a mi. No em considero un autor, sinó que soc un actor que escriu i escriure sempre em produeix una mena de vertigen. A l’obra hi ha molta part ficcionada, potser dues terceres parts són ficció. Resumint, de La mare, el dimoni i jo, l’únic de veritat soc jo, perquè fins i tot la mare me l’he inventada perquè la meva mare de veritat era molt bona persona i donava molt poc joc teatral, per tant, m’he hagut d’inventar una mare més dolenta, més controladora i que dona molt més conflicte, que és el que necessita el teatre.
I el dimoni també és un personatge de ficció.
Sí, tot i que existeix en la demonologia, perquè del dimoni Cobalt ja en parla l’Amades en el Costumari Català. I és un dimoni curiós perquè és el patró dels comediants, que es veu que no tenim un patró sant perquè del cel ningú se’n volia fer càrrec.
I com et va sorgir la idea de parlar d’aquests dos personatges, a part de tu mateix?
Tenia ganes de parlar del dimoni, que és una figura curiosa: és l’empresari dels teatres de l’infern, el príncep de l’humor i de l’engany i sempre havia desitjat poder fer alguna cosa amb aquest personatge i aquí em va quadrar perfectament. També volia parlar dels pares restringidors, d’aquells que volen conduir la teva carrera, independentment dels teus desitjos.
La teva vida artística és molt llarga i completa: has fet ràdio, teatre, tele, música a més de ser director d’una de les sitcom més famoses de TV3, “Plats Bruts”. Com es porta tot plegat?
Estic molt orgullós d’haver participat del creixement d’El Terrat com a productora d’humor, també d’haver dirigit els primers 39 capítols de Plats Bruts, tot i que en el seu moment va ser dur perquè no parava en tot el dia. Cal tenir en compte que aquells primers anys dirigia Plats Bruts, sortia a La Cosa Nostra amb l’Andreu Buenafuente i a més participava en el programa Malalts de Tele del Toni Soler. Va ser una època duríssima i esgotadora, en què no tenia vida; però ara, vist en perspectiva, penso que va ser positiu, vaig aprendre moltíssim i em va donar un bagatge molt important.
«Vaig desaparèixer del panorama televisiu perquè considerava que ja havia tancat un cicle de la meva vida i necessitava tornar a casa, a Tarragona, on tenia projectes nous»
On et sents més còmode artísticament?
Doncs diria que fent d’actor. Fent d’actor de teatre em sento comodíssim però a la tele també em sentia còmode; la tele és més divertida, més immediata, té un altre llenguatge, un altre codi, un altre ritme i m’hi vaig adaptar perfectament.
I de cop hi volta, l’Oriol Grau va desaparèixer del panorama televisiu. Què et va portar a prendre aquesta decisió?
A l’obra explico una ficció, però a la realitat vaig desaparèixer perquè considerava que ja havia tancat un cicle: havia treballat molt i vaig voler tornar a casa, a Tarragona, on tenia un projecte molt important: crear una productora de teatre. El que no em pensava un cop presa la decisió, és que la Mònica Terribas, aleshores directora de TV3, em truqués per ser directiu de TV3, càrrec que vaig exercir durant dos anys i que vaig deixar perquè no era feliç i per poder dur a terme els meus altres projectes a casa, a Tarragona.
Però has continuat treballant. Què has fet i quins plans de futur tens?
Quan vaig deixar El Terrat em va sortir l’oportunitat de treballar de professor associat a la Universitat Rovira i Virgili, d’una assignatura que és “Comunicació verbal i expressió corporal” i fa 24 anys que faig classe. Continuo també en el món del teatre aquí a Tarragona, i estic molt activista amb l’Assemblea Nacional Catalana.
Tinc un peu en el teatre popular també, perquè a la zona del Tarragona i a tota la Catalunya Nova hi ha un fenomen teatral que són els Balls Parlats, petits entremesos teatrals de curta durada que es fan pel carrer durant les festes majors i jo estic implicat, des de fa 45 anys en el Ball de Dames i Vells del qual en soc el mestre ball o director artístic i en gaudeixo molt. Ara tinc ganes de recuperar algun altre ball d’aquests que s’han oblidat.
«Venir a Igualada m’agrada perquè el públic és molt entès, sap de teatre, i això sempre és un repte per a l’actor»
Com veus el panorama teatral català?
Home, sembla -segons llegeixo- que els números funcionen, la gent va al teatre i creix el nombre d’espectadors.
Tot i que Barcelona és l’epicentre cultural del país, és important que hi hagi sales descentralitzades i que a més a més fan produccions pròpies, són espais de residència d’artistes…
Sí, és important, sobretot perquè les sales de petit format donen oportunitat a nous dramaturgs, a nous actors. Penso que els teatres grans, els que reben moltes subvencions, haurien de fer els clàssics i que a les sales petites es puguin fer les coses noves, el teatre de prop i també que siguin espais d’oportunitat per a nous artistes.
Venir a l’Aurora t’agrada?
Venir a Igualada m’agrada perquè el públic és un públic entès, perquè veu molt teatre i sap què està veient. I això és un repte per a nosaltres, a la vegada que un goig.
