Aquesta setmana la nostra mare -dels meus germans i meva- ha complert 97 anys. Com sempre ho hem celebrat, amb un dinar familiar però aquest any amb més il·lusió.
La passada primavera vàrem tenir por de perdre-la. A causa d’unes arítmies cardíaques s’anava apagant. Cada vegada més sovint tenia crisis de suors freds i desmais que obligaven a mobilitzar el personal sanitari de guàrdia fins que, des d’Urgències, la van enviar a una habitació de l’Hospital d’Igualada.
Al final de la primera setmana d’ingrés hospitalari, un metge amb cueta al clatell i amb tota la barba, del qual prefereixo oblidar el nom, ens va dir que ens anéssim fent a la idea que la mare s’estava apagant. Es més, a mi personalment em va dir que “si la mare té una crisi a l’hospital, no farem res per a retornar-la. Seria fer-li una putada deixar-la viure amb les seqüeles”. Encara que tinguis 72 anys la perspectiva de veure morir la mare no és acceptable d’entrada.
Vaig demanar consell a una persona de confiança, rigorositat i un alt grau d’humanitat, la Doctora Joima Panisello. Li vaig demanar que visités a la mare a l’hospital d’Igualada on era ingressada. No es va fer pregar i l’endemà mateix, tot i ser diumenge, a les 9 del matí, ja hi era.
Després de visitar-la, veure les analítiques i l’evolució dels darrers mesos ens va dir: “el que necessita la vostra mare és un marcapassos que li reguli el batec del cor. En el seu estat general i sense malalties cròniques greus, la mare pot viure amb bona qualitat de vida uns quants anys més”.
Pensar en una operació cardíaca, tot i que menor, en una persona de 96 anys en aquell moment em feia basarda, però la confiança en el criteri clínic de la Doctora Panisello, no va deixar que la basarda donés pas al mes mínim dubte. El problema era -i és- que els gestors de la sanitat pública catalana, són reacis a fer operacions costoses a gent gran.
La solució que els meus germans i jo varem trobar va ser utilitzar la sanitat privada, tot i que això ens va obligar a portar la mare, cada dia més debilitada, a Barcelona on, a l’hospital del Sagrat Cor, li posaren el marcapassos que no deixa que li baixin les pulsacions per sota de seixanta. (En crisi havia estat a només 38).
La mare, nascuda a Guissona (La Segarra) va venir a Igualada als 24 anys, casada amb el meu pare. Des d’aleshores que mai ha deixat de treballar, però per a alguns gestors de la sanitat pública, que paguem amb impostos, consideren que no es poden fer gaires despeses en persones grans. Per sort la mare ens va educar en l’amor i respecte a les persones que ens precedeixen, i quan ha calgut hem posat els diners que es necessitaven per a allargar-li la vida. Això ens ha permès celebrar la vida de la mare i sentir-nos més units i segurs que quan altres coses fallen, la família hi és. Hi som.
