La gent gran, i la crisi

Si una cosa va tenir d’extraordinària i positiva l’època de govern de l’Entesa per Igualada, va ser la seva gestió de tot el que té a veure amb la gent gran. Certament, el seu model va ser envejat, i, pels qui podien, copiat, a molts llocs del país, i de molts colors polítics diferents. Aymamí i la seva gent va fer-ho molt bé, això. Hi ha molts exemples, d’orígens i destins diferents, i amb coŀlaboracions diverses, també de l’àmbit privat. De la mateixa manera que cal criticar-los quan toca, cal reconèixer també els seus èxits. I aquest n’és un. També és cert que la iniciativa del govern d’esquerres va resultar molt cara. Era una època de diners fàcils, sí, però en d’altres llocs -i no vull mirar més enllà de l’Ebre- es van rebentar més diners encara, que, al final, no han servit per res de profit. Millor dit, només han servit per inflar la supèrbia dels bancs i les butxaques dels mateixos de sempre. Gastar per gastar, val més que es gastin pels que ho necessiten, no? Especialment em refereixo als “pisos tutelats”. Seria fàcil ara -i potser groller- explicar-vos qui no va estar gaire d’acord, en aquesta iniciativa. Alguns potser es posarien ara les mans al cap, i d’altres mirarien d’amagar-se sota les cadires del saló de sessions de l’Ajuntament…Tothom té dret a equivocar-se, és clar. En qualsevol cas, el temps ha demostrat que va ser un gran pas endavant en la qualitat de vida dels nostres “igualadins menys joves”. El primer bloc, el ViuB1, al costat del mercat, prop de tot arreu, va ser un èxit, que va provocar una llarga llista d’espera… Llàstima que la segona part, els ViuB2, no es fessin en un indret similar, potser no tindrien tan mala requesta com sembla que tenen ara… És clar que llavors eren temps de vaques grasses, a les famílies tothom pencava, els diners entraven amb més o menys facilitat, tots ens podíem permetre unes vacances dignes, portar els nens a la guarderia, omplir-los d’extraescolars, l’escapada de cap de setmana…. I no teníem temps per a ells. Una bona residència, on bon lloc on viure bé, ben atesos… pagant, és clar! Els polítics van veure en les residències de gent gran un enorme forat on omplir vots a cabassos. D’aquí quatre dies tots serem vells…. i a quina residència anirem?, deien…. Ja ho donàvem per fet. Iŀlusos de nosaltres. Innocents. Qui se’n recorda, ara, d’això? Avui, la pensió, per mísera que sigui, dels nostres “joves eterns”, forma part en moltes famílies de la subsistència mínima. Sense ells no hi ha carro per omplir del Mercadona. Sense ells, no hi ha qui cuidi el nen o la nena. Les llars d’infants es buiden, les residències ja no són el que eren, i a l’asil t’escuren la pell i et deixen sense res a canvi d’un somriure, d’un plat a taula i algú amb qui parlar, i sort d’això, i tant… La crua realitat ens ofega per tot arreu, i no tu ni jo sabem fins quan, o fins què, o fins com, podrem aguantar. Avui és ell, demà seràs tu, després vindré jo… És un malson malparit, cru, que no respecta res ni ningú. Davant del panorama, a Igualada tenim la sort de tenir una bona dosi d’infraestructures destinades a la nostra gent gran -aviat amb un nou Casal, també- que estan fetes, acabades, que van costar una fortuna, i que s’han d’aprofitar. No em val que l’Ajuntament actual ofereixi ajuts de 200 euros -o de 250, segons el cas- per a la gent gran, com a “reclam” pel ViuB2. Els pocs diners que té l’endeutadíssim Ajuntament d’Igualada no són per fer reclams immobiliaris, sinó per ajudar als qui ho necessiten de debò. Si no hi ha persones grans per a omplir-lo, podrien destinar-lo a famílies necessitades, que n’hi ha moltes, i més que n’hi haurà.. Molt em temo que els “hotels” per a gent gran passaran a la història, i que, com passa amb el “bancs de queviures”, acabarem tenint “bancs de pisos”. Tan de bo m’equivoqui. Jordi Puiggros