La Catalunya que ens espera – Galo Ball

Els nacionalistes catalans viuen una catarsi programada com mai. Sembla la independència de Catalunya una realitat a tocar, i potser és veritat, i, si aquesta és la voluntat d’una majoria, no hi ha res a dir. No val justificar-ho utilitzant la paraula democràcia, ja que si aquest horitzó pronosticat pels defensors d’aquesta opció es compleix, serà saltant la via legal d’una constitució firmada per aquests mateixos o els seus predecessors a l’any 1978, i per la debilitat del govern espanyol a l’hora d’imposar la legalitat. Dit això, les conseqüències de tots els esdeveniments que visquem fins arribar a aquest port seran llargues i amples, com un camí de penitència, i no totes les coses que passin al llarg de molt de temps seran agradables. D’entrada, no podrem de forma indefinida queixar-nos de què Madrid té la culpa de qualsevol situació, arribarà un dia que serem responsables de tot el que ens succeeixi i per tant també de les persones que han utilitzat els sentiments de tots nosaltres per enriquir-se i prendre’ns el pèl. Farem un flac servei a la comunitat si els excusem i perdonen amb massa facilitat les seves disbauxes dient que són dels nostres, expressió que indica la pertinença a un mateix clan, o sigui estem movent-nos en una societat de caire tribal, això que quedi clar. Tots els nacionalismes són d’origen endogàmic, tribal i sentimental. No sé si anem endavant o endarrere, però això és una altra discussió. Les ganes de semblar-nos a un país nòrdic exigeixen un alt sentit del treball (que ja el temin); fer les coses ben fetes (el tenim a mitges); i sobretot ser honrats en els temes del bé públic (que és la virtut que més ens falta). El sotrac que ens vindrà serà molt fort, la Convergència actual i el PSC hauran de reinventar-se, sinó volen desaparèixer, i Catalunya estarà governada per Esquerra Republicana. Hi haurà dos perills: El primer que, com són gent de casa, governin el país com un barri particular, i una mica tancat sobre sí mateix amb tots els vicis que això comporta, com per exemple col·locar els meus dins l’aparell de l’Administració i no escollir els millors, entre altres coses. El segon perill és que, com a partit d’esquerres, vulguin fer-se simpàtics i aplicar una acció política a favor de la gent de menys recursos i, és clar, els diners per fer-ho hauran de sortir de la burgesia catalana. Potser d’entrada no facin accions contundents de forma tan clara (com el llop que ensenyava la poteta pintada de blanc per no espantar), però les demandes de la gent, esperançada amb les promeses que hauran rebut durant el tan llarg procés que segurament tindrem,pot abocar-los a forçar l’accelerador sota el perill d’accions de protesta una mica fortes (ja sabem de l’afecció dels catalans per la rauxa). Per tant, no ens imaginem les possibles conseqüències del que vindrà, perquè no ho sabem. Ana Simó líder de ERC, reconeix que no serà un camí de roses i que els jubilats i pensionistes podrem cobrar amb retràs d’ uns mesos….., però segurament alguns, sobretot d’aquesta classe burgesa catalana, benestant i auto complaent que amb tant de fervor assisteixen a les manifestacions de l’11 de Setembre, i que els seus predecessors anaven a rebre al Franco quan venia a Barcelona, diguin: I… a on cony ens hem posat??. Però aleshores serà massa tard per fer marxa enrere. Galo Ball