13.4 C
Igualada
Diumenge, octubre 25, 2020

Johannesburg (2a part)

Carmel·la Planell Lluís
Carmel·la Planell Lluís
Filòloga, historiadora i fotògrafa

Johannesburg: de la quimèrica “Ciutat de l’or’’ als moderns barris, propietat de l’imperi del capital

L’avui l’anomenat Crown Mine Shaft, la zona minera a l’entorn de Johannesburg, va ser un sistèmic reclam, a l’últim quart del segle XIX, per a la seva explotació a propòsit de la febre de l’or de la dècada de 1880. Allà hi van concórrer un gran nombre d’immigrants britànics i uns altres tants de raça negra, procedents de poblats propers. Aquesta destinació aviat va convertir-se en un punt de colonització estable que, a principis de 1890, va consolidar-se com a un veritable municipi fins al punt que, amb menys de cent mil habitants, Johannesburg era fundada a l’any 1886; no sense -a mesura que augmentava la seva població- veure’s involucrada en unes freqüents agitacions sindicals atesa l’explotació laboral sobre la població negra. En poc temps, gràcies a l’auge econòmic, Johannesburg va conquerir la denominació de ciutat, una avinentesa que va atreure a molta més població negra bo i conformant la proliferació dels primers nuclis suburbials que, de retruc i a causa d’un desplaçament forçós, a finals dels 50’ van donar pas al naixement de l’actual Soweto.

Amb tot, Johannesburg, la ciutat més rica del país i la quarta de major economia de l’Àfrica subsahariana, és coneguda com la gran potència financera de Sud-àfrica; això sí, amb massa transformacions a la seva esquena i sense poder imaginar ni el futur més immediat. Si bé s’ha guanyat el qualificatiu de ciutat resplendent, una de les de més dinamisme de la gran República Sud-africana, el seu nucli primitiu -que combina edificis del govern amb centres universitaris, museus, comerços i locals de lleure- és protagonista d’un pols vital desigual que s’observa pels seus carrers: d’una banda, amb el tarannà i aspecte diligent d’una classe mitjana, de blancs; i de l’altra, per les persones que transiten sense rumb aparent per les voreres dels baixos d’edificis mig despoblats o de velles fàbriques oxidades en procés de reconversió i hàbitats de semblants misèrrims. Evidentment, el contrast entre els seus habitants en base a què la minoria blanca visqui a l’escala del món desenvolupat i la immensa majoria negra abocada als límits de la pobresa et descobreix un univers insòlit d’espais públics al cor de la ciutat que van des del Neighbourgoods Market fins a l’illa de gratacels que rodeja el Carlton Center, l’edifici més alt de tot Àfrica, fins fa poc (de cinquanta plantes, en 223 metros d’alçària); un immoble comercial i de despatxos, inaugurat als anys 70 i des d’on se’t fan espectaculars totes les panoràmiques d’aquesta impressionant conurbació humana. Endemés, en aquest context en què grans vies i places es troben desateses i on el trànsit de cotxes i de persones és caòtic, la sensació d’inseguretat et resulta palpable sobretot quan t’adones que molts dels desafiants gratacels han quedat abandonats a l’ombra del que van ser fa ben poc. Ara, les antigues oficines estan poblades per milers de persones de raça negra a les quals aquest desigual repartiment de la riquesa les confina al més deplorable sobreviure.

Emperò, a unes comptades illes del centre, a Maboneng –altrament coneguda com “el lloc de la llum”- el nou barri inventat i de moda de Johannesburg, les empremtes de pintors i dissenyadors locals han recreat velles construccions industrials, a partir d’una genial remodelació interior, per a destinar-les a allotjar habitatges o despatxos de nous emprenedors. Aquí mateix, doncs, mig embolicat en una improvisada estètica eclèctica, els límits de Main Street Life i Fox Street, amb els seus punts de menjar ràpid -barreja de cuines americana i africana- apunten a ser una ocorrent invitació a descobrir -a l’aire lliure- les empremtes més recents de la història de la ciutat, en el sentit de redefinir com una urbs de llibertat creativa, de vida bohèmia i de nous conceptes urbans és capaç de coexistir amb retrats de Nelson Mandela o gegantins animals africans pintats a les parets de significats edificis. Efectivament, aquestes són les últimes mirades que reten homenatge a un passat massa recent de Johannesburg, mentre perfilen el seu incert i potser impossible brillant futur.

Avui, amb el radicalisme de la unicitat de la globalització, ha succeït quelcom gairebé fictici a Johannesburg. I és que, en un segle, ha passat de ser un emplaçament entre barraques i casetes dels seus primers pobladors a una ciutat de desafiadors gratacels amb múltiples i antagòniques fesomies. Les àmplies construccions i instal·lacions dels seus diversos barris fan que es tracti d’una de les ciutats modernes més joves i més transitades del país, però més increïblement paradoxal.

I, al capdavall, no t’és difícil de concloure fins a quin punt l’Ajuntament segueix sent inhàbil en l’abordatge d’unes descomunals desigualtats -socials i racials- que han portat al fet que tot el que va ser l’àrea -inapel·lable centre- d’influència de “Joburg” hagi estat pràcticament abandonat a la seva sort arran dels canvis produïts amb el final de l’Apartheid, als anys 90’. Va ser, doncs, a partir d’aquell període de fatals convulsions, que la majoria d’empreses van desplaçar-se cap al perímetre de la zona nord, a Sandton. Allà, una florescent Johannesburg va anar creixent tímidament, superant el concepte de perifèria i nodrint el barri residencial de Braamfontein d’una saba urbana summament transformadora però subjecte als designis –del capital- de les empreses privades que, en el seu moment, van projectar i implementar la construcció d’aquest ambiciós i gegantí complex financer tan allunyat del nucli històric.

Tanmateix, en una ciutat -de deu milions d’ànimes i tan predisposada al desmembrament de les persones- sembla impossible acabar amb totes les barreres que va deixar l’Apartheid. I l’evidència més palpable te l’ofereix Soweto als afores de la ciutat, al mateix llindar del sud-oest, conformant l’assentament habitat per més del 60% de la població de Johannesburg i una de les franges més representatives de la història d’aquesta capital, on la segregació racial de la població negra tristament persisteix.

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

L’Ajuntament d’Òdena realitza diverses millores al cementiri

L’Ajuntament d’Òdena ha portat a terme diverses millores al cementiri, algunes de les quals s’han realitzat per adaptar les visites a les mesures per...

Veïns de Calaf reclamen una solució al tema de l’aigua, ja

Els veïns de Calaf comencen a estar ja cansats dels problemes endèmics amb l’aigua del municipi, que cada vegada són més recurrents i demanen...

L’Associació Polígon dels Plans torna a la Unió de Polígons de Catalunya

L’Associació Polígons dels Plans ha tornat a formar part de la Unió de Polígons Industrials de Catalunya (UPIC), entitat vinculada a la Cambra de...

La UEA prepara per dimecres el IV Fòrum Empresarial de l’Anoia

La Unió Empresarial de l’Anoia (UEA) reprèn el proper dimecres dia 28 d’octubre, la celebració del IV Fòrum Empresarial de l’Anoia, que havia quedat...

Una sessió particular

Intensa, caòtica i productiva, serien tres adjectius per qualificar la sessió deliberativa sobre els Espais Oberts que va organitzar el Departament de Territori el...
Compartir