Johannesburg (2a part)

154

Carmel·la Planell
Filòloga, historiadora i fotògrafa

Johannesburg: de la quimèrica “Ciutat de l’or’’ als moderns barris, propietat de l’imperi del capital

L’avui l’anomenat Crown Mine Shaft, la zona minera a l’entorn de Johannesburg, va ser un sistèmic reclam, a l’últim quart del segle XIX, per a la seva explotació a propòsit de la febre de l’or de la dècada de 1880. Allà hi van concórrer un gran nombre d’immigrants britànics i uns altres tants de raça negra, procedents de poblats propers. Aquesta destinació aviat va convertir-se en un punt de colonització estable que, a principis de 1890, va consolidar-se com a un veritable municipi fins al punt que, amb menys de cent mil habitants, Johannesburg era fundada a l’any 1886; no sense -a mesura que augmentava la seva població- veure’s involucrada en unes freqüents agitacions sindicals atesa l’explotació laboral sobre la població negra. En poc temps, gràcies a l’auge econòmic, Johannesburg va conquerir la denominació de ciutat, una avinentesa que va atreure a molta més població negra bo i conformant la proliferació dels primers nuclis suburbials que, de retruc i a causa d’un desplaçament forçós, a finals dels 50’ van donar pas al naixement de l’actual Soweto.

Amb tot, Johannesburg, la ciutat més rica del país i la quarta de major economia de l’Àfrica subsahariana, és coneguda com la gran potència financera de Sud-àfrica; això sí, amb massa transformacions a la seva esquena i sense poder imaginar ni el futur més immediat. Si bé s’ha guanyat el qualificatiu de ciutat resplendent, una de les de més dinamisme de la gran República Sud-africana, el seu nucli primitiu -que combina edificis del govern amb centres universitaris, museus, comerços i locals de lleure- és protagonista d’un pols vital desigual que s’observa pels seus carrers: d’una banda, amb el tarannà i aspecte diligent d’una classe mitjana, de blancs; i de l’altra, per les persones que transiten sense rumb aparent per les voreres dels baixos d’edificis mig despoblats o de velles fàbriques oxidades en procés de reconversió i hàbitats de semblants misèrrims. Evidentment, el contrast entre els seus habitants en base a què la minoria blanca visqui a l’escala del món desenvolupat i la immensa majoria negra abocada als límits de la pobresa et descobreix un univers insòlit d’espais públics al cor de la ciutat que van des del Neighbourgoods Market fins a l’illa de gratacels que rodeja el Carlton Center, l’edifici més alt de tot Àfrica, fins fa poc (de cinquanta plantes, en 223 metros d’alçària); un immoble comercial i de despatxos, inaugurat als anys 70 i des d’on se’t fan espectaculars totes les panoràmiques d’aquesta impressionant conurbació humana. Endemés, en aquest context en què grans vies i places es troben desateses i on el trànsit de cotxes i de persones és caòtic, la sensació d’inseguretat et resulta palpable sobretot quan t’adones que molts dels desafiants gratacels han quedat abandonats a l’ombra del que van ser fa ben poc. Ara, les antigues oficines estan poblades per milers de persones de raça negra a les quals aquest desigual repartiment de la riquesa les confina al més deplorable sobreviure.

Emperò, a unes comptades illes del centre, a Maboneng –altrament coneguda com “el lloc de la llum”- el nou barri inventat i de moda de Johannesburg, les empremtes de pintors i dissenyadors locals han recreat velles construccions industrials, a partir d’una genial remodelació interior, per a destinar-les a allotjar habitatges o despatxos de nous emprenedors. Aquí mateix, doncs, mig embolicat en una improvisada estètica eclèctica, els límits de Main Street Life i Fox Street, amb els seus punts de menjar ràpid -barreja de cuines americana i africana- apunten a ser una ocorrent invitació a descobrir -a l’aire lliure- les empremtes més recents de la història de la ciutat, en el sentit de redefinir com una urbs de llibertat creativa, de vida bohèmia i de nous conceptes urbans és capaç de coexistir amb retrats de Nelson Mandela o gegantins animals africans pintats a les parets de significats edificis. Efectivament, aquestes són les últimes mirades que reten homenatge a un passat massa recent de Johannesburg, mentre perfilen el seu incert i potser impossible brillant futur.

Avui, amb el radicalisme de la unicitat de la globalització, ha succeït quelcom gairebé fictici a Johannesburg. I és que, en un segle, ha passat de ser un emplaçament entre barraques i casetes dels seus primers pobladors a una ciutat de desafiadors gratacels amb múltiples i antagòniques fesomies. Les àmplies construccions i instal·lacions dels seus diversos barris fan que es tracti d’una de les ciutats modernes més joves i més transitades del país, però més increïblement paradoxal.

I, al capdavall, no t’és difícil de concloure fins a quin punt l’Ajuntament segueix sent inhàbil en l’abordatge d’unes descomunals desigualtats -socials i racials- que han portat al fet que tot el que va ser l’àrea -inapel·lable centre- d’influència de “Joburg” hagi estat pràcticament abandonat a la seva sort arran dels canvis produïts amb el final de l’Apartheid, als anys 90’. Va ser, doncs, a partir d’aquell període de fatals convulsions, que la majoria d’empreses van desplaçar-se cap al perímetre de la zona nord, a Sandton. Allà, una florescent Johannesburg va anar creixent tímidament, superant el concepte de perifèria i nodrint el barri residencial de Braamfontein d’una saba urbana summament transformadora però subjecte als designis –del capital- de les empreses privades que, en el seu moment, van projectar i implementar la construcció d’aquest ambiciós i gegantí complex financer tan allunyat del nucli històric.

Tanmateix, en una ciutat -de deu milions d’ànimes i tan predisposada al desmembrament de les persones- sembla impossible acabar amb totes les barreres que va deixar l’Apartheid. I l’evidència més palpable te l’ofereix Soweto als afores de la ciutat, al mateix llindar del sud-oest, conformant l’assentament habitat per més del 60% de la població de Johannesburg i una de les franges més representatives de la història d’aquesta capital, on la segregació racial de la població negra tristament persisteix.