Les imatges -i les cròniques periodístiques- que ens arriben de l’Afganistan fan basarda. La ràpida entrada dels talibans ha generat tant de terror entre els afganesos que el “campi qui pugui” s’ha generalitzat a la capital del país: Kabul.
Deixaré per un altre dia, si s’escau, l’anàlisi del què ha portat al desastre de l’Afganistan on, per exemple, els talibans disposen de 17.000 tones d’armament espanyol que els va regalar José Maria Aznar que els considerava “luchadores por la libertaz”. Avui només parlaré d’unes situacions que m’han colpit.
Per començar és inexplicable la passivitat de tota la premsa que pràcticament no va dir res quan els talibans anaven conquerint capitals de província sense que l’exèrcit governamental afganès presentés la mes mínima resistència. La premsa espanyola només ha aixecat la veu d’alarma quan han entrat, també sense lluita, a Kabul. Igualment han fet els governs que només s’han mobilitzat a l’hora de fer tornar el personal de les seves ambaixades. Els serveis “d’intel.ligència” de tots els països s’han cobert de glòria. (Aquí faig un incís per a recomanar la novela “El sastre de Panamà”, de John Le Carré que explica que fan els espies. Una lectura molt oportuna aquests dies).
Ara bé, el que em revolta i m’indigna, es veure les imatges de la fugida d’afganesos del país. Dalt dels avions fletats pels països occidentals només hi van homes. Ni dones ni nens, només homes. Com és possible considerar-se ésser humà i deixar a mans dels talibans a les dones i els nens que en són les principals víctimes? Encara més, quina mena de refugiats ens arribaran?
I es just aquí on tinc els meus dubtes a l’hora d’escriure aquesta columna. Fa bé el president de la Generalitat en oferir Catalunya per a acollir els refugiats que ens toquin? Veient que la inefable Ada Colau ha ofert Barcelona per a acollir 50 refugiats afganesos -he de concloure que seran tots homes- quan té abandonats a la ciutat dos mil sense sostre. Hi ha polítics que en lloc de gestió municipal, es dediquen a conrear una carrera personal en benefici propi. Propi d’ells i de llurs famílies.
Posats a acollir refugiats -que ho hem de fer- proposo que acollim dones i nens i neguem l’entrada als insolidaris -tots homes- que d’entrada no han complert amb la obligació bàsica de tot ésser humà que és defensar als seus. No pretenc pas un menú solidari “a la carta” però no tinc ganes d’acollir persones tan insolidàries com les que he vist en els avions que surten aquests dies de Kabul.
A Igualada tenim experiència en acolliment de refugiats i a saber-los integrar en la nostra societat. Honestament no se pas que es pot aprofitar d’uns desaprensius que per a salvar el seu cul, no han dubtat en deixar enrere dones i fills.
