Hi ha moltes maneres de fer país – Josep M. Ribaudí

H

De la mateixa manera que hi ha moltes maneres de matar puces, o així ho deia el meu avi, que les coses es podien fer de maneres diverses o arribar a una fita de diverses maneres. Avui, en aquesta columna setmanal, no em referiré “al procés”; per un dia descansarem. Del que m’agradaria parlar és de com tirar un país endavant, i repeteixo que hi ha moltes maneres: des de la política, des de l’activisme compromès, les associacions… des del treball. En català hi ha una paraula que m’agrada fonèticament, però no pel que significa: Escarràs. Segons el DIEC, en la tercera accepció vol dir “persona que fa la feina més pesada d’una casa, d’una treballada…”. Dic això perquè penso que per fer país s’ha de treballar, però no com un escarràs. Aquests temps ja han passat; avui s’ha de funcionar amb la intel·ligència, pensant noves fórmules. Les feines més dures en els països avançats les fan les màquines o els robots. Suposo que us sona allò del valor afegit; doncs per aquí vaig. Fa uns anys l’equip que governava Igualada va presentar un POUM, un pla d’ordenació urbanística municipal -no confondre amb el Partit Obrer d’Unificació Marxista-, un pla que, simplificant-ho molt, es carregava un barri històric, un barri industrial que al llarg dels anys havia aixecat Igualada portant-li benestar econòmic: el Rec. Volien enderrocar centenars de velles fàbriques i construir-hi no sé quants milers de pisos. Per sort, un grup de gent jove s’hi va oposar amb tanta força que es van carregar el projecte i de passada l’alcalde que a la següent legislatura se’n va haver d’anar a casa seva. Aquest grup d’esforçats no ha parat de bellugar-se, promovent la recuperació d’espais, que de mica en mica ja s’està produint, com l’ocupació de despatxos professionals o sent seu d’organitzacions cíviques com La Bastida. No vull personalitzar sobre aquest grup de ciutadans perquè entre algun d’ells hi tinc fortes, fortíssimes, relacions familiars, però sí que vull ressaltar el valor d’una iniciativa que ha tornat a situar Igualada al mapa: el REC.0, aquest esdeveniment que es produeix dues vegades a l’any i que atrau milers i milers de persones de tot Catalunya i més enllà perquè és la concentració de pop up stores* més gran d’Europa, on primeres marques i dissenyadors venen els seus estocs, i on en paral·lel s’hi organitzen activitats culturals, concerts, conferències, exposicions… Torno al començament dient que penso que això és fer país. Els dies anteriors a l’obertura el barri bull d’operaris muntant les botigues; fusters, electricistes, il·luminadors, soldadors… gent que mengen als restaurants de la ciutat, que dormen als hotels, que omplen els dipòsits de gasolina per tornar a casa, empreses que reben comandes de materials, que lloguen generadors, doncs és tal la demanda d’energia que les línies no donen l’abast… Doncs si això no és fer país que vingui algú i m’ho expliqui. Continuo pensant que hi ha moltes maneres de matar puces, i es veu que una de ells és organitzant el REC Experimental Stores. * Jo ja tinc una edat i em va costar entendre què punyetes és això del pop up stores. Recordeu aquells llibres il·lustrats que a l’obrir les pàgines s’aixecaven en relleu els dibuixos? Un castell, el llop amagat darrere d’un arbre… En anglès això és un pop up. En el món dels ordinadors el pop up és una finestra emergent, aquelles que t’apareixen i se’n van -o les fas marxar- al cap d’una estona. Doncs les pop up stores són això en versió botiga: apareixen de repent -per exemple al Rec- i desapareixen al cap de quatre dies. Doncs benvingudes, bon viatge de tornada i fins l’any que ve. Josep M. Ribaudí