Estructures febles – Pere Prat

E

Arquitectes i enginyers calculen les estructures per poder aguantar les càrregues que es demanen. Quan es sobrepassen hi ha risc que s’esfondrin. I en aquests moments l’entramat de l’estat està suportant molt més del previst. Escàndols de corrupció generalitzada, que es volen arreglar demanant perdó en un Senat convertit en confessionari. Matas, Gürtel, Bárcenas, Granados, Acebes són les lloses del PP. Però els altres partits i territoris també tenen les seves. Andalusia, Balears, Catalunya, Valencia i Madrid s’han convertit en zona de sismes. No paren d’aparèixer escàndols. La casa reial, els governs central i autonòmics, ajuntaments i entitats públiques i privades. La societat està tipa de declaracions i que ningú torni els diners sostrets. De caixes B, targetes black i de comportaments foscos, sectaris i interessats. I de que costi tant que els corruptes entrin a la presó i els costi tan poc sortir-ne. Ningú sap si a les properes eleccions cristal·litzarà el malestar de les Manifestacions del 15 M. Tothom està expectant amb ‘Podemos’. La corrupció és un afany de lucre personal. Al final sempre hi ha qui s’enriqueix, sigui per regals, per cobrar percentatges de les obres públiques, o per gaudir de càrrecs ben pagats per no fer res. Afecten a tots encara que siguin només formes cleptomaníaques de particulars que afebleixen l’entramat administratiu. Per això alguns pensen que la majoria d’aquests problemes es resoldrien amb la independència. Els catalans es podrien organitzar de manera diferent i la proximitat asseguraria un millor control dels governants. Però l’edifici de l’estat probablement no aguantaria un terratrèmol d’aquesta magnitud. La crisi ja s’ha endut el 30% del PIB i l’endemà de la independència Espanya perdria al voltant del 20% de les contribucions socials, dels impostos recaptats i dels ingressos de l’estat. I segons el dret internacional el deute (uns 900.000 milions d’euros) seria només de l’estat, que tindria molta menys capacitat de fer-hi front. En els darrers anys els diners s’han malbaratat en inversions ruïnoses i en corrupció generalitzada. I les estructures s’han emplenat de funcionaris amb molta experiència i necessitats. L’amenaça de col·lapse és real. Per això no hi haurà un repartiment amistós. Ni del deute, ni de les pensions, ni d’altres drets, ni obligacions. Hi ha els mateixos vicis de sempre. Aquells que van fer perdre l’Imperi. El que manté un alt funcionariat i aquelles elits acostumades als negocis fàcils, fets a l’empara del poder. Cada dia hi ha menys gent per treballar i els que ho fan tenen els salaris més baixos. Els negociadors espanyols ho saben. Porten molts anys en aquesta burocràcia fosca de trampes tèrboles. I els catalans no tenen cap experiència. Només cal veure les negociacions mantingudes amb els anomenats “traspassos autonòmics”. L’estat sempre ha acabat donant gat per llebre, amb assignacions inferiors a les despeses per mantenir les matèries transferides. Recordem infraestructures com les Rodalies, o la desgana per escometre temes tan cabdals com el Port de Barcelona o l’Eix Mediterrani. No volen que Catalunya se’n vagi. Lluitaran aferrissadament fins l’extenuació per evitar-ho. Cap facilitat. I faran el joc brut que calgui. El govern de l’estat sap les conseqüències d’una ruptura. Si perden Catalunya no podrien seguir vivint com fins ara. Ni tindran a qui demanar solidaritat. Per això criden unitat. No per amor als habitants d’aquesta terra -siguin nascuts d’ací o d’altres indrets – sinó per la voluntat de mantenir-se en el poder. De preservar l’estructura actual. De seguir fent i desfent en nom del poble, encara que el tinguin per no res. Per això no deixen que voti, ni que exposi les seves opinions. Per això no “donaran” res, encara que se’ls reclami el que no es seu. Tot s’haurà de guanyar. Com sempre. Amb compromís. Decididament. Perquè els avantatges socials sempre han tingut un cost. I aquesta vegada no serà diferent. S’ha de fer un edifici nou. Més modern i resistent. Més transparent. No per defensar el senyor del castell, sinó per viure-hi millor. I això costarà esforç i sacrifici. Però també planificació. Sabent el que es vol i evitant repetir els errors del passat. Per ser ciutadà de debò. Lliure i conscient de viure en societat. Pere Prat