Gas a fons – Jaume Singla

Des de la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut, de juliol del 2010, que els catalans hem fet quatre manifestacions amb centenars de milers de participants a cadascuna, sense un sol enfrontament, sense tensions i amb un crit unànime: IN, INDE, INDEPENDÈNCIA. Diumenge passat, a la plaça de Catalunya de Barcelona, érem més de cent mil els que ens manifestàvem i també sense tensions. Aquestes convocatòries han anat a càrrec de l’ANC i Òmnium Cultural. En canvi, els partits polítics catalans varen arribar a un acord d’unanimitat el mes de desembre de l’any passat per acordar data i pregunta, i als deu mesos escassos, l’han trencat. Tot i que als pocs dies algunes coses s’han anat arranjant una mica, no es pot dir que els partits estiguin a l’alçària del poble al que representen. Ha estat la societat civil de Catalunya, la que ha portat als partits a plantejar seriosament una Declaració Unilateral d’Independència… per a després d’unes eleccions al Parlament de Catalunya. I sempre que el 9 de novembre, els vots pel SÍ-SÍ, siguin majoritaris i la participació molt alta. Penso que mentre la massa crítica de catalans que estem per la independència es mantingui en els nivells actuals o creixi, el procés serà imparable, facin el que facin els partits espanyolistes o calguin els dubtes que calguin els partits sobiranistes. Si els ciutadans votem majoritàriament per alcaldes i regidors, diputats, senadors, europarlamentaris.., que siguin inequívocament independentistes, el procés serà imparable. Ara bé, si encara que sigui lleugerament baixem una mica el pistó, l’immobilisme agafarà aire i retardarà el procés tant com pugui, amb l’esperança que l’independentisme perdi força. Potser hi ha hagut algú que s’ha espantat amb el terme “choque de trenes” que es va inventar la reacció per tal de frenar el procés i tal vegada el “cas Pujol-Ferrusola” es va treure pel mateix motiu, però aquests fracassos polítics no han frenat ni poc ni molt les ànsies de llibertat dels catalans. A banda que crec que estem fent net de corruptes a l’administració -tot i que encara en queden molts-, el procés d’independència de Catalunya està en mans dels ciutadans i no dels partits. Diumenge reclamàvem unitat dels partits i una llista unitària. Una i altra petició son fàcils de complir, si els partits volen. La unitat només necessita generositat i la llista es pot fer, obrint-la a les persones més valuoses de Catalunya. Les eleccions europees demostraren que, quan un partit -ERC- posa a un independent al capdavant -Josep Maria Terricabras-, seguit del líder d’un altre partit -Ernest Maragall- guanyava les eleccions a Catalunya per primera vegada des d’abans de la Guerra Civil. Si els ciutadans omplim de vots les urnes el dia 9 de novembre, els partits catalans sabran llegir el missatge. Gas a fons fins al final que tot està per fer i tot és possible. Jaume Singla