Bernat Roca
Em comenten alguns lectors que fa dies que no escric res. Certament tinc de fa dies, potser massa, la por al full en blanc. Els contes no s’escriuen i cauen en l’oblit, les paraules i frases queden a les llibretes pendents de ser alguna cosa més que una idea caçada al vol. La veritat és que l’estiu és per a mi com un gran llibre d’aventures i aleshores no em calen papers ni lletres, ni cabòries, ni filosofies. Suposo que, com el vent lleuger, perdut pels viaranys de la vida, ebri d’aquesta llum i evitant de caure en la nostàlgia de temps millors, prefereixo viure el moment i assaborir l’instant, habitar en la fecunditat de l’aquí i l’ara.
Cada any s‘escriuen noves històries durant l’estiu. Les nits esdevenen màgiques, com una font infinita de possibilitats. Per exemple, els concerts de música o els sopars màgics al porxo o la terrassa, pels qui en tenen la sort de tenir-ne i tenir-la en condicions. La tendresa dels infants que compten estrelles i innocentment demanen un desig. I aquelles tempestes d’estiu tan terriblement boniques. Produeix un plaer temerari veure com esclaten els llamps i l’aigua baixa furiosa per la terra. Les tempestes són com una benedicció davant les onades de calor, sempre i quan no t’espatllin cap bon pla o causin algun incendi. També són un plaer els viatges a terres llunyanes o al poble dels avantpassats.
Va ser un bon amic qui em va dir fa temps que m’havia fet professor per continuar sent un perpetu estudiant que té aquells dos mesos màgics de vacances. Suposo que després de perdre tants estius treballant, sovint a les carreteres sota un sol abrusador o repartint pizzes, jugant-me la vida en la meva època d’estudiant, el meu és un cas de justícia poètica. Potser, com el comte de Monte Cristo, vaig tornar del captiveri per buscar venjança i vaig aprendre la bellesa del perdó. I vaig comprendre que l’únic que podia fer era tractar de donar el millor de mi. Per tots aquells nois que com jo ens vam perdre en els llibres, el coneixement va ser sempre la presó i la llibertat.
Com un mariner que ha perdut el nord i guiat per les estrelles busca un port on refugiar-se, una taverna on hi hagi una bona guitarra, una veu que canti guiada per les muses, jo ara sento que la mar està enfurismada i que potser el déu Neptú ens envia aquesta mar brava per tal que aprenguem la dura lliçó de la mar: o sures o t’enfonses. Prega perquè el camí sigui llarg.
