El filòsof Francesc Torralba ha presentat recentment un llibre que duu per nom La filosofia cura. Eines per al benestar de l’ànima i el món. En la meva opinió, la filosofia és l’intent del concepte per guarir la ferida que crea el propi concepte, la cultura i el llenguatge. És a dir que és un símptoma, o en el millor dels casos, un antídot per a un verí que prové del mateix doll del qual brolla la necessitat filosòfica: la consciència. La natura, si és que existeix tal concepte, ens proposa un pacte, fàustic i diabòlic en alguna mesura, ja que per poder evolucionar a canvi de la vida ens obliga a acomiadar-nos dels qui estimem i de nosaltres mateixos. A canvi de la innocència de la infància ens regala la consciència de l’edat adulta. Potser el canvi de cromos no surt tant a compte. Especialment quan una fotografia vella, un record essencial, un adéu d’algú especial, ens provoca un nus al coll o alguna llàgrima.
És innegable que som éssers conscients i en certa mesura malalts, en el sentit pessimista que l’emprava el filòsof F. Nietzsche. Per Nietzsche l’home era un animal trist, un actor de teatre tràgic conscient de que al final sempre cau el teló i que per tant ha de fer comèdia per fer més passable l’espectacle. I que per tant ha de viure amb la màxima intensitat, sense traves ni limitacions més enllà de les que ell s’imposi. Com veiem a Nietzsche la filosofia no el va curar i per això va demanar un retorn a la terra, a l’art, a la música i la dansa, a la vida… Que bonic seria un debat a tres bandes entre Francesc Torralba, el seu admirat Kierkegaard i Nietzschei.
Bernat Roca, professor de Filosofia i Història
