A punt d’enfilar el mes de desembre, farà un any que el món viu sota els efectes terribles de la covid-19. A casa nostra acabem d’encetar la segona desescalada i ja mirem de reüll l’arribada d’una altra onada amb el fred d’hivern i la possible deixadesa col·lectiva en rebaixar els hàbits i comportaments en el temps nadalenc. D’acompanyament, aquests dies hem viscut episodis que han afectat la solidesa del Govern i han enfrontat els partits que el componen, que ja són en plena campanya electoral del 14F. Per completar el quadre aquestes setmanes vivim immersos en el «renou» al voltant de la nova llei d’educació espanyola i allò de la persecució a la llengua castellana a Catalunya.
Segur que ho seguiu i heu «vist» manifestacions al crit d’Unidad nacional dels espanyols del PP, C’s i Ecs (sic), contra la llei d’educació de la consellera de torn i denunciant la «consumació del pecat» de la immersió lingüística a Catalunya que és el que els dol; per cert que la unidad nacional, també la demanen els de Pedro Sánchez i companyia per gestionar la vacunació, com feien al principi de la pandèmia… Els espanyols, amb l’Estat a la cartutxera, sempre treuen pit per refregar-nos el seu nacionalisme.
Que consti que l’han treta ells, la qüestió de la llengua; però que consti també que nosaltres no podem abandonar en cap moment la tensió social i política per potenciar la vitalitat del català. Una llengua amb una salut tan afeblida que podem referir-nos-hi sense cap mena d’exageració com d’emergència nacional.
Algú a la xarxa ha escrit que els catalans quan hem de parlar de la llengua, mal senyal. Volent dir que deixem de banda la reivindicació important, és a dir que ens amaguem de parlar i escriure de la Independència. No hi estic d’acord: la situació de la llengua catalana és tan feble que ens toca tenir-la sempre present en «primera línia». Per tant és important que la immersió lingüística sigui a sobre la taula quan el govern espanyol «fabrica» una altra llei d’educació …; però sobretot ha de ser important perquè a Catalunya ens activem davant la dificultat extrema de la nostra llengua.
Aquest dies, doncs, ha estat bo el protagonisme de la immersió lingüística, una de les estratègies educatives més importants per a la supervivència del català; recordem que les metodologies de la immersió lingüística a l’ensenyament no universitari són un recurs important per a dominar el català per part de l’alumnat nouvingut i, per tant, és clau per a fonamentar la igualtat de condicions i oportunitats de la població catalana. Per això valorem que ERC hagi fet possible els acords perquè el català (i la immersió lingüística) prevalgui com la llengua vehicular de l’ensenyament, tal com diu la Llei d’educació de Catalunya (2009). Una altra cosa és que haguem d’estar «al tanto» perquè no ens facin cap jugada amb la lletra menuda de la llei espanyola aprovada, la qual pot arribar a permetre a l’administració central prendre decisions sobre la llengua castellana a l’escola que només competeixen a la Generalitat.
No em vull fer pesat, perquè ja us en vaig parlar aquest estiu, de les dificultats del català, però insisteixo a cridar l’atenció sobre la situació de la nostra llengua i que cal atendre’n l’emergència de la situació. Sense allargar-me gaire, els recordo reaccions com la d’Alfonso Guerra i el president d’Aragó contra el seu govern per l’atac «que rebrà» el castellà amb la llei Celaá; o l’actitud i comportament lingüístics de l’alcaldessa Colau quan respon en castellà als ciutadans perquè així l’entenen més gent. Estem sols per defensar i enfortir la llengua, com en tantes altres coses, per això ens cal la determinació de les administracions per aplicar mesures discriminatòries a favor del català i sobretot convenciment personal per a usar la llengua sempre, amb tothom i a tot arreu. Ens hi juguem la nació. Hem de practicar amb decisió el catalanisme polític, un concepte que tothom entenem i que aquests dies repeteixen especialistes que participen amb una sèrie d’articles sobre El futur del català a Vilaweb, coordinats per Carme Junyent (no us els perdeu). Ja ho hem dit: ens hi juguem molt .
