Sóc el Jaume de Bellprat; així em coneixen al Gremi. Vaig néixer a la falda de la muntanya del Castell de Queralt, a la masia de Cal Manco, on he crescut i m’he fet gran.
A l’edat de sis anys vaig començar a anar estudi (llavors s’anomenava així), a Bellprat. Hi havia una distància de tres quarts d’hora d’anada i tornada. Allà vaig aprendre a sumar, restar, multiplicar i dividir i també a escriure alguna carta; i la resta d’hores era temps dedicat a la política i a l’església. Aquesta ruta va durar fins a l’edat de catorze anys.
Entre els catorze i els setze anys el meus pares, el Fèlix i la Ramona, van decidir portar-me als nacionals, a Santa Coloma de Queralt. Van ser dos anys molt ben aprofitats de la meva vida i tinc un record molt especial pel Sr. Martí, el professor que tenia.
Després d’aquesta breu etapa d’estudis, cap a fer de pagès a casa! En aquella època no teníem tractor, però sí una mula. La feina de pagès consistia en llaurar, abonar, sembrar, segar i batre a l’era, i aquesta era una roda que no s’acabava mai.
Sóc de la quinta del 61 i em van enviar a fer la instrucció a San Fernando (Cádiz), i seguidament a regulars tres de Ceuta. Un any i mig de la meva vida en què poca cosa vaig aprendre per guanyar-me la vida.
El dia 6 de juny de 1963 vaig tornar a la masia: època de segar. Deixo la maleta que portava i agafo la falç i la dalla, i em dirigeixo cap als camps de blat i ordi on tota la família ja collia amb la mula enganxada a la gavalladora. L’any 1978, sense deixar de fer de pagès, l’amic Joan i jo comencem a fer pous. La nostra primera feina és a la Torre Espatlleta on hi vivia el Ton Pineda i la Maria, que com molt bé sabeu eren membres del Gremi. I tant, i tant hi van insistir… que ens vàrem fer socis. I és en aquest moment on neix, creix i ens fem nostra la festa dels Tres Tombs.
A partir d’aquell moment cada any baixem a celebrar les festes gremials, i al cap de pocs anys decidim entre la família del Ton Pineda i la del Toni Vidal guarnir tota l’escalada i les rodes d’un carro de pagès amb boixos agafats amb filferros; i la Sra. Paquita feia unes roses de paper que també les hi enganxàvem. El Jaume Pons i després el Josep Pons (Fum) ens deixaven el cavall per enganxar-lo al carro; i ben carregat de canalla… cap a fer el Tres Tombs per la ciutat d’Igualada!
Ser banderer és qüestió de temps i paciència, però poder-ho ser aquest any m’omple d’orgull i satisfacció. Visca els Tonis!!!
