La portadora de la bandera gran: Anna M. Mensa, arrels, tronc i branques del meu arbre traginer

214

Les meves arrels “tragineres” arrenquen en una època en què les coses eren molt diferents. Fou en el si de la meva família on va arrelar la meva afició envers els cavalls i tot allò que aquests animals comportaven, les feines que portaven a terme i, perquè no, les festes que es celebraven en honor seu.

Si la memòria no em falla, corria l’any 1971, quan jo tenia 5 anys, que amb els de casa vam anar a visitar un germà de la meva mare a Peñarroya de Tastavins. Quina aventura fer un viatge tan llarg amb un Citroën 2 cavalls, mai tan apropiat! I fou a casa dels tiets on es va produir el meu primer contacte amb els cavalls. Bé… cavall, cavall… no ho era, era una mula que tenia el meu oncle Antonio per les feines del camp. Des del primer moment que vaig veure l’animal quelcom s’apoderà del meu interior i no vaig parar fins que ja teniu l’Anna muntada damunt la mula.

Anna Maria Mensa, amb el seu pare, als Tres Tombs de 1979.

A casa, tot i que mai vam tenir cap animal, aquests no hi van faltar mai, doncs el meu pare, Joan Mensa, era el ferrer de Jorba. Tenia el taller a la plaça de la Font, sota el local de la Unió Joventut Jorbenca i a l’estiu o els caps de setmana l’acompanyava i mirava embadalida com ferrava els cavalls. Moltes vegades, després de ferrar-lo, acabava muntada a lloms de l’animal. Però també altres lligams familiars m’unien a aquest món, doncs el meu avi patern era traginer a Copons. D’ells vaig aprendre a estimar-m’ho i a ells estic en deute.

Així, doncs, a casa es vivia la festa del Tres Tombs. Recordo que vaig sortir muntant als Tres Tombs de l’any 1979. Quant ha plogut… des de llavors. Però, per mi el fet més decisiu va ser a l’any 1981 quan el pare va ser el portador de la Bandera Petita. Quin enrenou! Tot ens venia de nou -com a quasi tots els banderers- però la il·lusió podia més que qualsevol entrebanc. Dins meu hi havia un neguit que potser no sentia des de quan era petita a la nit de Reis. Aquest fet va suposar per a mi l’arrencada del tronc d’aquell arbre que us parlava al títol, i prenia una força inusitada.

Des d’aquell moment el rau rau de participar en la festa crec que ja no va parar i l’any 1989 em vaig deixar caure a l’esmorzar i, sense saber com, algú em devia proposar d’anar a alguna reunió de la Junta. I com si res hagués passat, ja em teniu a la Junta participant des de dins de la festa, intentant bonament ajudar a organitzar-la. En aquella època era l’única dona a la Junta i se’m van encomanar les tasques administratives de secretaria, feina que vaig fer fins l’any 2010. Des d’aquí vull donar les gràcies a totes aquelles persones amb qui vaig compartir, a la Junta directiva de l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada, moltes hores organitzant els Tres Tombs, l’esmorzar de la Tossa, la participació a la rua de Carnestoltes, exposicions, concursos…

Anna Maria Mensa, portadora de la bandera gran.

En aquests 21 anys el meu tronc s’havia fet gran, i també la festa dels Tres Tombs d’Igualada. Precisament fou aquest 2010 quan l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, per la seva trajectòria com a entitat en la tasca de preservar una de les tradicions més nostres. Qui m’havia de dir que un dia em veuria passejant en carruatge pels carrers de Barcelona en direcció a la plaça de Sant Jaume amb gent de la Junta per a rebre tan distingit guardó de mans de la primera autoritat catalana. Com canvien les coses…

Deixar la Junta, però, no va significar en cap moment que oblidés ni la seva gent ni la nostra festa. La veritat és que els primers temps trobava a faltar les reunions, els nervis quan s’acostava la festa, també alguna enrabiada, però sobretot la relació humana amb els membres amb qui havia compartit tant.

Després d’uns anys de calma, el 2016 van començar a sortir-li branques a aquell arbre. La meva neboda, Meri Mensa, havia estat escollida com a pubilla, pubillatge que va compartir amb la seva germana Blanca i la meva filla Ariadna. Altra vegada tornàvem a estar enrolats de ple a la festa dels Tres Tombs. No cal dir que van viure aquells Tres Tombs d’una manera molt especial i intensa tota la família. De cop i volta havien tornat el neguit, els preparatius, reunions, actes institucionals… Ja hi tornàvem a ser!

I ara, quatre anys més tard, l’arbre treu una altra branca. Enguany m’ha tocat ser la portadora de la Bandera Gran, la qual cosa em va fer una immensa il·lusió quan se’m va comunicar. Un sentiment que mica en mica s’ha encomanat a la resta de la família i d’una manera molt especial al meu germà Isidre, que des del primer moment em va esperonar. Cal recordar que l’any 1981 ell i jo vam portar els cordons de la Bandera Petita, que portava el nostre pare, i d’on havia arrencat amb força la meva afició als cavalls i la meva participació als Tres Tombs d’Igualada.

Després d’haver-vos fet partícips d’aquestes vivències, tan sols em resta des d’aquí desitjar-vos uns bons Tres Tombs 2020!