Aquest 13 de febrer es va celebrar el Dia Mundial de la Ràdio, un esdeveniment oficial promulgat per l’Assemblea General de les Nacions Unides, l’any 2012; un acte de commemoració -o si es vol una efemèride- que posa en valor la importància d’aquest mitjà de comunicació, un dels més vius i resolutius de l’últim segle i que ha sabut mantenir-se a l’alçada entre els més avançats àmbits comunicatius,
Considerant que, des de l’any de la seva proclamació, el Dia Mundial de la Ràdio s’ha acollit puntualment a un lema; per a aquesta avinentesa, i d’acord amb el context històric que estem vivint, el lema és: “Ràdio i Pau”. Efectivament, i per a qualsevol situació de conflicte o d’enfrontament bèl·lic, la ràdio no es pot plantejar altra cosa que la determinant urgència de donar suport a qualsevol reivindicació de pau i concòrdia, ja sigui apostant per la prevenció de conflictes ja sigui promovent les vies de diàleg per a una reconciliació entre adversaris.
Més enllà d’aquesta cita puntual, amb aquest succés es pretén subratllar la total preeminència de les emissores de ràdio especialment pel que fa a la difusió dels esdeveniments propers i/o llunyans cap a un públic molt ampli, bo i contribuint alhora no només a la creació d’un estat d’opinió sinó al processament de determinades preses de decisió. Això és, el Dia Mundial de la Ràdio té com a principal objectiu perseguir que aquest mitjà radiofònic sigui un recurs comunicatiu plenament interactiu, capaç d’informar i, de retruc, propiciar el debat sobre temes diversos i que despertin un especial interès a tota la col·lectivitat receptora; si es té en compte que la ràdio gaudeix del privilegi -per sobre d’altres mitjans- de poder arribar als racons més recòndits del Planeta.
Efectivament, i dins d’una conjuntura de normalitat, la ràdio -en tant que mitjà de comunicació més emprat al món i accessible a totes les capes socials s’ajusta a la retransmissió de programes de caràcter informatiu, el contingut dels quals ha de ser basar-se en fets provats i demostrables, en el sentit d’assentar-se fermament a les bases d’una societat democràtica. Això és, de fet, el que li concedeix la major culminació: que la ràdio sigui el mitjà de difusió més divers i plural, i competent per a representar el nombre més gran de públic; un públic que, a part de sentir-se representat també té les portes obertes a la participació amb les seves opinions. Així, una de les fites de la majoria de les emissores radiofòniques és que, de més de més, la ràdio la conformin les mateixes persones que l’escolten, hi participen i fins i tot hi col·laboren.
Dins de l’univers de les comunicacions, i per la seva consolidada trajectòria, la ràdio ja porta escrites llargues pàgines de la història del segle XX i el que portem del XXI, ve de molt lluny i va més lluny encara. Aquest és el cas de la primera emissora de l’Estat espanyol, una tan propera Ràdio Barcelona -aleshores Ràdio Barcelona EAJ-1- que va emetre per primera vegada, el 14 de novembre de 1924, amb la veu de Maria Sabater, a l’avui desaparegut edifici de l’Hotel Colom de la Plaça de Catalunya. D’ençà aquell dia de la inauguració oficial, la ràdio, a Casa Nostra, s’obria pas a una gran aventura; justament una setmana abans que Radio España de Madrid iniciés les seves primeres proves oficials. I per què no, unes dècades més tard, la nostra pròpia ràdio, Ràdio Igualada, de la mà de l’electricista i tècnic radiofònic, Josep M. Prat, naixeria als voltants del Nadal de 1944, a casa seva mateix; servint-se d’un dispositiu ben simple però apte per a arribar a tota la comarca. Emperò, havia de passar temps fins que la ràdio aconseguís formar part de la quotidianitat de totes les famílies, ampliant l’horari i calendari d’emissions i incorporant progressivament una audiència més àmplia i més fidel.
Al capdavall, amb motiu d’una nova celebració del Dia Mundial de la Ràdio, i al voltant d’una data tan assenyalada; particularment, em sembla de justícia de rememorar i fer present la persona de Jesús Enrique de Pedro, que se’n va anar el passat divendres, 10 de febrer. Entre altres entitats, el seu nom sempre estarà associat a Ràdio Igualada, emissora de la qual en va ser cap de programes, director i un estret col·laborador. De la seva persona, i a mercès d’una inestimable conversa al caliu de la seva llar, miraré de trobar el moment de parlar-ne, en la línia de concedir un merescut reconeixement a tot un professional de la radiodifusió a qui, de retruc, vaig poder conèixer des d’un perfil summament humà.
A propòsit, doncs, del Dia Mundial de la Ràdio, un respectuós record i tots els elogis a Jesús Enrique de Pedro, àdhuc el meu sentit condol a les persones més properes.
