La Diada commemora la darrera defensa de Barcelona el 1714 i un model descentralitzat de les institucions locals, davant les forces borbòniques i el seu model d’estat centralitzat. Passen els anys i els catalans continuen mantenint posicions semblants i per això som vistos com insolidaris i supremacistes. Un poble entossudit a parlar un “dialecte”, que alguns reivindiquen com a llengua fins i tot en el llit de mort. Tenim líders que són considerats pròfugs, malgrat ser diputats europeus, o que han estat inhabilitats després d’haver passat per la presó. Els d’ací són percebuts com ciutadans de segona, en un estat que pren represàlies per protestar i els persegueix amb jutges i forces d’un ordre constitucional, que no vol altra interpretació que la seva.
Així la Diada ha deixat de ser una festa i, a poc a poc, ha esdevingut una jornada per reafirmar una voluntat, malgrat les lluites caïnites dels partits, que lluny de ser la forma d’expressió de corrents ideològiques en la governabilitat del territori, s’han convertit en vehicles on s’instal·len el petits personatges del poder. Potser ja no hi ha ganes de fer manifestacions gegantines, on l’educació i el respecte anaven de la mà de la sana alegria de mostrar al món de què era capaç aquest poble, democràticament i en pau. Potser massa gent ha perdut la confiança en els líders, a qui els troben més defectes que virtuts. Però els catalans encara tenim molt a dir i sobre tot molt a fer. Queixar-se no serveix de res. La culpa no està en els altres, sinó en la nostra capacitat de fer. És evident que no es lluita amb igualtat de mitjans amb un estat que s’ha construït damunt la uniformitat castellana. Però no oblidem que, mentre uns defensen prerrogatives per anorrear la dissidència, els altres defensen la seva voluntat de ser.
El català és un poble d’acollida. No creu ser de cap raça superior. De fet mai ha estat una ètnia diferenciada, sinó un col·lectiu que defensa les seves idees, tot respectant les dels altres. És l’espai dels qui treballen cada dia. Potser progressen poc, però van fent, són imaginatius, tenaços, durs, pactistes i mal·leables. Una nació de gent que viu i accepta un món divers. I on vol ser respectada per construir, junt amb els demés, una societat plural i millor. D’ací que aprofiti cada oportunitat per explicar-se, conscient que no sempre pot fer-ho.
