Abans de fer temporada a La Villarroel, des del 22 de març fins al 21 d’abril, i més endavant seguir recorrent diverses poblacions de Casa Nostra, aquests dies, Dones de Ràdio, després d’algunes escenificacions (Girona, Badalona, Manresa…) i al nostre Teatre de l’Ateneu, només fa uns dies. En cap cas, d’Igualada estant, i des d’aquesta pàgina, és ineludible de passar per alt i d’aplaudir una vegada més aquesta magnífica obra, una obra necessària, que, a més de torbar la nostra emotivitat, ens convida a posicionar-nos davant d’un assumpte inqüestionablement punyent i transcendental, un càncer, abstraient-nos si s’escau en una autoexploració del que podrien ser les nostres pròpies lluites.
Amb un fil conductor que ens presenta les tres protagonistes: la Rosa, una dona madura, d’una gran personalitat i ponderadament sarcàstica, directora d’un popular programa de ràdio; l’Àgata, una infermera, d’uns quaranta anys, cautelosament prudent i sensiblement receptiva; i la Carol, una noia de vint i tants anys, espontània i sense reserves, posicionada encara en una joventut sense un clar horitzó professional; totes elles, amb unes trajectòries que no tenen res en comú, s’enfronten, a una circumstància del tot imprevista, a una desafiant confrontació que si bé els canviarà la vida també les vincularà del tot. Juntes, doncs, ens convoquen a un recorregut puntual per moments enrevessats i difícils, fins i tot apassionadament captivadors, de l’esdevenir d’aquesta malaltia, en els quals no hi és absent en cap seqüència aquella necessària quota de xispa i ironia que, al capdavall, empenyen les nostres emocions cap a una saludable convivència de llàgrimes i somriures.
Escrita per Cristina Clemente i dirigida per Sergi Belbel, amb una esplèndida i minimalista posada en escena, endemés d’una fabulosa il·luminació, sonorització i caracterització dels personatges, Dones de Ràdio, amb una durada d’hora i mitja, ens submergeix en el tractament d’una qüestió tan dura com l’assumpció d’un diagnòstic ple d’incerteses des d’una perspectiva d’observar fins a quin punt el procés d’adaptació contra l’adversitat, la fortalesa i, molt especialment, la solidaritat entre dones contribueixen a superar i nodrir d’esperança les situacions convulses provocades per un temible càncer de mama, que fa que a una dona, de la nit al dia, li caigui el món a sobre.
Prenent com a punt de partida aquest contratemps, lamentablement, massa comú, l’obra ens suggereix, de primer, una reflexió: Fins a quin punt aquesta contrarietat és capaç de despertar els mèrits més innegables d’un mateix, així com de les persones del nostre entorn. Al seu torn, a través dels seus personatges amb llur relat tan extremadament humà se’ns participa de la importància de plantar cara als reptes de la vida amb coratge, valentia i sobretot des d’una perspectiva positiva i optimista. Efectivament aquesta obra apunta a ser una oportuna i essencial lloança a la vida, exhibint les maneres d’encaixar totes les complicacions que el viure comporta i ensenyant a gaudir de les petites grans coses del dia a dia, no sense suggerir-nos la descoberta de la bellesa que ens acompanya. És més que una obra de teatre: és aquell mirall de la vida mateixa que evidencia les satisfaccions, les aprensions, les lluites i les recompenses de què tot ésser humà participa en algun moment del seu caminar; i, en aquest mateix reflex, assistim a un anàleg retrat de la nostra pròpia existència, contemplada des d’una òptica en què cal tenir molt en compte el pes de l’empatia, el suport mutu, la fortalesa i el sentit de l’humor. Al capdavall, doncs, un guió imprescindible, presentat amb el talent i la professionalitat escènica d’aquestes tres artistes de la interpretació, més enllà d’augurar-li en totes les representacions un èxit rotund. Dit això, de retruc, es fa inexcusable un reconeixement del perfil professional de la seva autora.
Cristina Clemente i Gàlvez, (Barcelona, 1977), és Llicenciada en Direcció i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona. Conductora de nombrosos seminaris de teatre amb autors de la talla de Sergi Belbel, entre altres; ha escrit i dirigit moltes obres teatrals, amb merescuts reconeixements. També és una de les autores del T6 del TNC, un referent de promoció de l’escriptura teatral contemporània a Catalunya, una nova fornada que dirigeix les seves pròpies obres. Es pot considerar que el seu debut ha estat Volem anar al Tibidabo, seguida d’una trajectòria gairebé inabastable, de la qual val a esmentar el guió de la pel·lícula Eva, al costat de Sergi Belbel, i el de A perfect enemy. A la televisió ha estat guionista de sèries famoses, com: El cor de la ciutat (TV3), Sin identidad (Antena 3), La Riera (TV3), Com si no t’hagués conegut (TV3) i Les de l’Hoquei (TV3); essent actualment guionista de Com si fos ahir (TV3).
