Quan el rei Ladislau IV de Polònia va demanar a la princesa Isabel de Bohèmia si es volia casar amb ell la dona va refusar la proposta argumentant que: “estava enamorada de la filosofia de Descartes”. Era una petició que li arribava en un moment molt necessari donada la seva situació d’exiliada política i una penosa situació econòmica, impròpia d’algú del seu rang nobiliari. El seu pare Frederic V havia estat derrotat anys abans a la batalla de la Muntanya Blanca situada a poca distància de Praga i havia perdut el seu regne a Bohèmia en el qual sols va exercir breument durant un any com a rei, d’aquí que se’l va conèixer com Winterkönig, rei de l’hivern.
Isabel era una dona brillant, tan entenedora de les qüestions metafísiques com dels àrids càlculs matemàtics, una facultat difícil de trobar en qualsevol persona segons el mateix René Descartes. El filòsof va quedar encisat en la seva primera trobada amb Isabel. Tenien una diferència d’edat de més de vint anys i s’ha especulat que la naturalesa de la seva relació anava des de l’amor secret impossible (per condició social i religiosa) a un amor platònic sublimat en una correspondència molt abundant que ha estat estudiada. Descartes va viure sempre ocult, envoltat de màscares i hem de creure que la veritat sobre la seva amistat amb aquell “ésser angelical”, que és com definia a la brillant i bella Isabel, sols la sabien ells dos i potser algunes poques persones de la seva confiança. Les preguntes i qüestions, algunes d’incòmodes i brillantíssimes, plantejades per Isabel respecte la interacció entre el cos i l’ànima van portar el filòsof a redactar el seu Tractat de les passions i a dedicar-li Els principis de la filosofia.
Al convent de Westfàlia on ella es va retirar, en part per la mort del filòsof a Suècia, organitzava salons de discussió de filosofia cartesiana. Isabel és el típic exemple de dona a qui el seu gènere va relegar a un paper terciari. Van ser educades per agradar en un món d’homes, fer de bones amfitriones i formar part del llampant decorat de l’esplendor dels palaus barrocs. Foren moltes les dones amb talent que es van perdre durant uns anys on no hi havia cap “obscuritat medieval” per justificar tal discriminació davant l’evidència que el gènere femení era tan preparat per a la filosofia com el masculí. Fins i tot podem dir que la seva situació era pitjor a nivell científic que a l’edat mitjana on la dona era encara custodi de sabers ancestrals. Una anècdota que explica molt bé aquesta situació és la discussió entre una cortesana de Versalles amb el seu amant de torn. Ella li pregunta com és que les dones, tot i les seves capacitats, solament aprenen els rudiments bàsics per sortir d’un estat analfabet i poder conversar amb els homes sense donar la nota, però no se’ls permetia exercir professions per a les quals podrien estar preparades, com per exemple la Medicina o el Dret. El jove li respon de forma poètica una sentència terrible: “si ja regneu sobre els nostres cors no voldríeu regnar també sobre les nostres ments”.
Bernat Roca, mestre de Filosofia i Història
