Per a guanyar la guerra es necessiten tres coses, diner, diner i diner. Així de clar ho tenia Napoleó.
Sembla ser que aquesta teoria també la tenen molt clara les administracions jacobines i, per tant, procuren controlar les fonts que generen el diner. La principal font de diner de les administracions, avui dia, són els impostos: controlant aquests, controlen el poder.
Queda palès en la definició de la sobirania fiscal que fa el “Diccionario panhispánico del español jurídico”:
“Manifestación de la soberanía política de un Estado y de su poder Financiero, que le permite cumplir las funciones que tiene atribuidas, imponiéndose a la capacidad de autogobierno en la materia que puedan tener otras administraciones territoriales y que constituye el límite a los procesos de integración financiera en organizaciones supranacionales.”
La sobirania fiscal no es dona. De fet ni hi ha cap nació sense estat que disposi d’ella. Però sempre hi ha l’excepció que confirma la regla, i en aquest cas són el País Basc i la Comunitat Foral de Navarra els que la gaudeixen. En diuen “el concierto vasco” però no deixa d’ésser sobirania fiscal, on ells recapten els impostos i paguen a l’Estat un “cupo” pels serveis oferts.
No és que aconseguissin la sobirania fiscal el País Basc i la Comunitat Foral de Navarra, no, va ser imposada pel president del govern Antonio Cánovas del Castillo, regnant la regent Maria Cristina d’Habsburg-Lorena el 1878, en abolir els furts dels que gaudien. A Cánovas ningú no li reconeix el mèrit de ser l’artífex del concert econòmic, que és el pilar de l’autogovern basc, sinó que és recordat com l’assassí dels furts. Curiosament va morir assassinat el 8 d’agost de 1897 al balneari de Santa Águeda (Guipúscoa), no per aquesta qüestió, sinó com a venjança per les tortures als anarquistes del procés de Montjuïc, per l’anarquista italià Michele Angiolillo.
Ja s’ha dit com es va imposar la sobirania fiscal als bascos i navarresos, però sí que han tingut i tenen el mèrit de conservar-la des de la seva imposició, amb pactes polítics amb qui sigui, de tal manera que sembla que les parts ja ho esperen.
S’han d’aprofitar els moments històrics i oportuns per aconseguir drets i objectius com la sobirania fiscal, tal com va passar amb la supressió del servei militar o la implantació dels Mossos d’Esquadra. Ara potser estem davant d’un d’aquests moments, donat que “…els temps del bipartidisme no tornaran. I tampoc és una excentricitat un pacte amb altres forces per a governar…” (Enric Juliana, La Vanguardia).
S’ha iniciat al Principat el corrent que “cal fomentar l’activisme fiscal, cal promoure l’exercici de la sobirania fiscal”, pagant els impostos a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) perquè aquesta faci únicament de tenidora per traspassar-los a l’Agència Estatal de l’Administració Tributària (AEAT). Per alguna cosa es comença, però no n’hi ha prou, una cosa és demanar, com ara, i altra cosa és que et demanin com passa al País Basc i a Navarra.
