L’Encarna Viarnès i Fanega, filla d’Igualada (1962), i estudiant dels col·legis Divina Pastora i Abat Oliba, a més viure uns anys molt feliços en aquests centres, ben aviat va poder participar de la descoberta d’altres mons, com el del cant, el muntanyisme i l’esport, uns estímuls dels quals va esdevenir-ne una gran entusiasta. Posteriorment, després de passar per la Coral Xalest i la Coral Mixta, va consolidar una llarga trajectòria a la Coral Infantil “Gatzara” exercint de cantaire i de monitora, alhora que una sèrie d’inquietuds de tracte humà i social van portar-la a incorporar-se i formar part activa del Moviment d’estudiants cristians (MUEC) i de l’Associació de l’Església Catòlica, Mans Unides, a Igualada.
Tan bon punt va finalitzar la carrera de Magisteri, a Barcelona a l’any 1983; aquest univers el de ser mestra que ella reconeixia del tot vocacional, va presentar-se-li la possibilitat de marxar a l’Àfrica, en concret a Guinea Equatorial, per motius humanitaris, durant un curt termini que –de fet- va passar a ser tot un estiu i, encara més, un altre … Més endavant, va treballar uns anys de mestra a l’Escola Mowgli i seguidament uns altres anys al Col·legi Públic Sant Maure, de Montbui, mentre no deixava de pensar en l’Àfrica i teixir la idea d’anar-se-n’hi; tant és així que tan bon punt com li va ser possible de demanar una excedència, va resoldre de marxar per un any, un any que va sumar-ne dos més (1988-1991). Si bé, d’antuvi, hi anava com a voluntària, amb forta vocació d’educadora, allà va descobrir una nova cultura i una manera de viure en el món summament diferent, una circumstància que va canviar de manera radical la seva vida. En aquest sentit, el fet de conèixer de ben a prop a la Comunitat de religioses de Jesús-Maria, que treballava en una missió a Ebibeyin -una ciutat-poble de Guinea, fronterera amb Camerun i Gabon- va ser la causa que es plantegés la possibilitat d’encetar una nova vida, una vida en comunitat… L’experiència interior de fe amb què havia crescut al costat de la seva família i altres persones, a Igualada, per a aquesta avinentesa anava prenent forma pròpia fins al punt de sentir-se empesa a incorporar-se en l’univers de les missions i entrar a formar part de la Congregació de Jesús-Maria. En conseqüència, una fita de signe espiritual com aquesta, mentre feia de mestra a Barcelona, va obligar-la a una llarga formació –tant a la ciutat comtal com a Madrid- que va obrirli les portes de l’espiritualitat, de la filosofia i la teologia, període en què va tornar a l’Àfrica acompanyant a altres voluntaris els mesos d’estiu del 2000 al 2002.
I, ja a l’any 2007, per unes sessions de formació de professorat, va passar un temps a Malabo i Ebibeyin (encara Guinea Equatorial) fins que des del 2010 la tasca principal que havia de regir els seus dies era acompanyar la vida i la missió de deu comunitats de les religioses de Jesús-Maria, en quatre països diferents: Camerun, Guinea Equatorial, Nigèria i Gabon. Amb residència habitual a Libreville, a Gabon, cada quinze dies se’ls passava viatjant d’un lloc a l’altre amb l’única finalitat d’atendre el seu compromís missioner; una causa humanitària que realitzava al costat d’una cinquantena de dones, de nou nacionalitats i multitud de llengües, escampades per quatre països molt necessitats. En definitiva, aquesta entrega espiritual li va venir d’una voluntat superior de desenvolupar una educació integral, arrelada en l’evangeli, a través de l’ensenyança de la tendresa i el perdó a tots els destinataris a qui anava adreçada aquesta causa missionera. El treball es ve duent a terme en escoles, centres socials per a orfes, espais per a promoció de la dona i per a la pastoral de joves, etc. El propòsit d’una bona comprensió mútua i d’una eficaç comunicació ha fet que la diversitat lingüística no sigui un problema a l’hora de visitar escoles i contactar amb el professorat, l’alumnat i les famílies. Observar, escoltar i, especialment, aprendre; aprendre de tot i dels imprevistos, o bé treballar amb escassos recursos és el que li ha anat donant forces per a una quotidiana superació i unes més que agraïdes vivències. En paraules de l’Encarna: “cada dia és un regal, ja que satisfaccions i adversitats van de la mà”.
Una altra cosa és la seva admiració per l’Àfrica, la seva diversitat, els seus contrastos; aquella “altra cara” que no mostren els documentals. I, segons ella, parlar de l’Àfrica és parlar d’un continent, no d’un país. La realitat de l’Àfrica no pot ser simplificada en una i pobra, catastròfica i depenent: és un continent heterogeni de 55 països, mil milions de persones, multiplicitat de móns, ètnies, veus, cultures, llengües … Un univers meravellós que ens necessita!
